Dionisio Daza ha sigut el gran cirurgià espanyol del Renaixement (Fig.1), l’equivalent a Espanya del que va ser el francès Ambroise Paré. Durant aquesta època, la medicina experimenta un progrés que no s’havia produït a l’època medieval. El Renaixement és un període de guerres constants a Europa, el que exigeix una gran activitat dels cirurgians militars que anaven millorant els seus tractaments.

L’habilitat i el bon criteri d’alguns cirurgians, com Paré i Daza, fan canviar el tractament de les ferides de guerra, que era l’ocupació fonamental dels cirurgians militars.

Tant Daza com Paré publiquen llibres sobre el tractament de les ferides, tant de les causades per armes que tallen (espases, punyals o dagues) com de les que punxen (llances, piques o fletxes), com de les armes que actuen per contusió (masses o boles), o de les armes de foc (escopetes, arcabussos o mosquets).

El tractament exigia primer l’extracció dels agents externs de la lesió, com fletxa o bales, que si es queden en el cos causen una infecció que acaba amb la vida del ferit. Un altre element de novetat de la cirurgia renaixentista és l’eliminació de l’ús de l’oli de saüc bullent sobre les ferides, mesura que causava un dolor espantós i destrossava els teixits. Paré va substituir l’oli bullent per una loció formada per rovell d’ou, essència de trementina i oli de roses, indolora i més eficaç.

També es milloren les sutures en les amputacions, que milloren la supervivència en reduir-se les pèrdues massives de sang. De Paré n’hem parlat en aquest blog (veure aquesta entrada del 19/7/21). Avui li correspon el torn a Dionís Daza (Fig.2).

Daza neix a Valladolid el 1510, fill i net de metge. Fa els primers estudis humanístics, filosofia i gramàtica, a aquesta ciutat. Entra com a deixeble de dos cirurgians, el llicenciat Arias i el batxiller Torres, amb els que aprèn cirurgia. El 1530 es posa a exercir de cirurgià.

El 1543, viatja a Flandes com a cirurgià militar amb l’exèrcit de D. Pedro de Guzmán, que va a lluitar contra els anglesos. En aquesta campanya, aprèn a curar les ferides amb el mateix mètode que Paré, que li ha ensenyat un metge italià.

El 1545, torna a Madrid, i d’allí passa a Valladolid, on es casa el 1546. L’any següent fa una campanya a Alemanya. El 1557, és nomenat metge de l’Hospital Real de Valladolid, a la mort del llicenciat Herrera, que és qui ocupava la plaça.

De 1569 a 1571, participa com a cirurgià militar de l’exèrcit de Juan d’Àustria en la campanya del Mediterrani que culmina amb la batalla de Lepant, on Cervantes perd un braç. Torna a Espanya i entra al servei de Felip II, on hi serà fins 1580, quan el rei el jubila, però li manté el salari.

Daza es retira i viurà entre Valladolid i Madrid, fins que mor a Madrid el 1596.

Escriu la seva obra a una edat avançada. El 1580, apareix “La primera parte de la cirujia que trata de los humores praeternaturam” i el 1583, “Practica y Teoria de la cirugía en romance y latin” (Fig.3). Aquest és el millor tractat de cirurgia en espanyol de l’època. El publica en romanç perquè el puguin llegir els cirurgians barbers que no saben llatí, i se’n van fer nou edicions durant el segle XVII.

Daza fou metge de reis i emperadors, però també cirurgià en camps de batalla, on es converteix en expert en el tractament de les ferides per armes de foc. de formació acadèmica. Era un cirurgià llatinista, que s’interessa per millorar la formació quirúrgica dels cirurgians barbers.

Entre les seves aportacions figuren: 1) una tècnica personal pel tractament dels aneurismes; 2) una altra per l’amputació, amb desplaçament del penjoll cutani sobre el monyó; 3) estudis sobre els tumors malignes i la trepanació cranial; 4) innovà amb la forma de tractar les ferides; 5) defensa el tancament de les ferides toràciques, i 6) classifica les ferides del abdomen com penetrants i no penetrants, i considera de major gravetat les del budell gruixut que les del budell prim.

Referències

C Vaquero Puerta et al. Dionisio Daza Chacón, Cirujano renacentista español. Rev Iberoam. Cir. Vasc., 2018; 6 (1), 27 – 31.

Moreno-Egea. Aportaciones de los cirujanos españoles renacentistas. Rev Hispanoam. Hernia., 2018; 4 (4): 163 – 172.