Els epònims mèdics son noms propis que designen malalties, signes o tècniques quirúrgiques. La majoria corresponen al nom dels metges que les van descriure per primera vegada o als qui se’ls hi atribueix la primera descripció, encara que no ho fos. Alguna vegada corresponen al nom del malalt en qui es va fer la primera descripció. En el diccionari d’epònims mèdics s’hi inclouen fins a 9.000 noms.

El seu ús s’està restringint, ja que existeix un debat entre científics sobre si els epònims s’han de conservar o eliminar. Jo soc partidari de la seva persistència perquè em sabria greu deixar d’honorar a metges que han contribuït al progrés de la medicina. No obstant, soc conscient dels inconvenients que comporta el fer-ne servir.

Un és el masclisme, ja que gairebé tots el epònims corresponen a homes i son rars el noms de metgesses o altres sanitàries. Dones metges eren la patòloga Reed, que va identificar en el fetge les cèl·lules de Reed-Sternberg (veure aquesta entrada del blog del 25/02/21), Lucja Frey, neuròloga polonesa que va descriure la síndrome aurículo – vestibular (veure aquesta entrada del blog del 02/09/21) i Ogino Ginko, que va descriure el seu sistema de contracepció.

Un altre inconvenient és que sovint l’epònim no correspon amb exactitud al primer o primers metges que van fer la observació i per tant en sentit estricte no se’l mereixerien (veure aquesta entrada del 12/08/21).

Un argument favorable als defensors de l’eliminació dels epònims és que aquesta mesura permetria eliminar d’un sol cop tots els metges nazis amb epònim. D’aquests n’hi ha una llista força llarga.

Alguns dels metges nazis amb epònim s’havien inscrit al partit nazi abans de la IIª Guerra Mundial, i van militar-hi fins la derrota alemanya i la dissolució del règim. Si la recerca que va culminar amb el descobriment o la primera descripció d’una malaltia o d’una síndrome, s’hagués fet abans de militar en el partit nazi, no s’hauria beneficiat el metge de la seva pertinença al règim, potser es podria respectar el seu epònim. No obstant això, el comportament delictiu de la majoria de metges alemanys del partit nazi justificaria no utilitzar mai més cap epònim relacionat amb el nazisme. Els epònims son un honor pels que en tenen. Els metges nazis no es mereixen aquesta distinció.

Vegem-ne quatre exemples.

La malaltia de Wegener és un epònim molt utilitzat per designar un tipus de granulomatosi necrotitzant que s’associa a la positivitat dels anticossos anticitoplasma dels neutròfils (ANCA). Friedrich Wegener era un patòleg alemany que va descriure la malaltia que porta el seu nom, el 1934, en l’autòpsia d’un malalt de 38 anys, quan ell en tenia només 27.

Friedrich Wegener (Fig.1) era membre del partit nazi des de 1932 i tenia graduació militar, per això hi ha molts partidaris d’eliminar el seu epònim i descriure la malaltia com granulomatosi amb poliangeitis. Wegener va fer centenars d’autòpsies de jueus morts al gueto de Lodz, a Polònia. No tingué participació en experiments humans, però és difícil de creure que no conegués perquè havien mort els jueus a qui feia l’autòpsia.

Altres metges van fer una recerca en presos i en cervells de jueus o d’ètnies no àries, i van ser causants de moltes morts. No hi ha dubte que els seus epònims han de ser proscrits. Exemples d’aquest patró serien Reiter, Hallervorden o Eppinger.

Hans Reiter (1881 – 1969) (Fig.2), que va descriure l’artritis reactiva amb conjuntivitis associada a uretritis, era un alt càrrec del partit nazi. Va inocular Rickèttsia a presos del camp de concentració de Buchenwald, que va dirigir un temps, i va causar la mort de 250 persones.

També participà en el programa nazi d’extermini de discapacitats, Aktion T4, perquè creia que era responsabilitat de la medicina evitar la transmissió de gens inferiors a les generacions venidores.

Va ser jutjat a Nuremberg i condemnat només a tres anys de presó, ja que no hi va haver cap testimoni que reconegués el que havia fet al camp de Buchenwald.

Els articles crítics que denuncien la conservació dels epònims de nazis n’esmenten una llista força extensa. La majoria dels autors amb epònim van participar en actes reprovables, tot i que no sempre d’una manera directa. Un exemple és Julius Hallervorden (Fig.3), un neuropatòleg de gran prestigi, que va estudiar cervells de nens assassinats en un programa d’eugenèsia, tot i que deia que ignorava l’origen dels cervells.
Sembla que afirmava: “Accepto els cervells, és clar. D’on venen i com arriben a mi, en realitat, no és el meu problema”. En una carta al Consell d’Investigació Alemany, Hallervorden havia sol·licitat una càmera especial Zeiss “per fer fotografies pre-mortem i post-mortem d’individus amb idiotesa o amb malalties degeneratives del cervell”, i en les seves fitxes on registrava les troballes histopatològiques hi constava la informació dels pacients i la causa de la mort. No pot dir que no sabia que els mataven.

En acabar la guerra, Julius va ser arrestat per la policia militar nord-americana, però va ser alliberat poc després, malgrat la seva participació en aquestes brutalitats.

Altres metges son responsables d’actes clarament reprovables, encara que es presentessin com investigacions, com ara és el cas de Hans Eppinger (1879-1946) (Fig.4), professor a Viena, que experimentava amb presoners del camp de Dachau investigant si es podria arribar a potabilitzar l’aigua de mar per ajudar els nàufrags de l’armada alemanya. L’experiment consistia en fer beure aigua salada en diferents volum i mirar què els hi passava als presos. Acabada la guerra, Eppinger no pogué resistir la vergonya de que s’exhibissin les seves crueltats fent una investigació de poca alçada científica. Es va suïcidar prenent un verí.

Referències

D Kondzielia. Thirty neurologicval eponyms associated with the nazi era. European neurology, 2009; 62: 56-64.

DW Lu, KA Katz KA. Declining use of the eponyms “Reiter’s syndrome” in the Medical literature. J Am Acad Dermatol,, 2005; 53: 720-723.

A Woywoat, E Matteson. Should eponyms be abandonned? Yes. B M J, 2007; 335: 434.

E Gonzalez-Lopez, Medicina y nazismo. Aprender de la historia. Rev Clin Esp., 2011; 211 (4); 193 – 201.