Els hospitals públics de Catalunya que depenen del Servei Català de Salut (SCS) tenen una denominació força heterogènia. Uns tenen per nom el de la ciutat o de la comarca a les que presten servei, com pot ser el cas de l’Hospital Municipal de Badalona, l’Hospital de Campdevànol, l’Hospital Comarcal del Pallars o l’Hospital comarcal de Mora. D’altres porten el nom d’un metge català famós, com els de Josep Trueta a Girona, Arnau de Vilanova a Lleida, Moisès Broggi a Sant Joan Despí, Pere Virgili a l’antic hospital militar de Barcelona i Germans Trias i Pujol a l’hospital de can Ruti a Badalona. A aquests hi podem afegir el de l’Hospital Oncològic, hospital Duran i Reynals. Uns pocs tenen un nom religiós, com el de l’Esperit Sant, a Sta. Coloma de Gramanet, el del Sagrat Cor de Barcelona, el Pius Hospital de Valls, o el Joan XXIII a Tarragona. Finalment bastants hospitals tenen el nom d’un sant, una santa o una verge.

L’objectiu d’aquest escrit és examinar quins son aquests sants i verges que son patrons d’alguns hospitals catalans, i determinar des de quan tenen aquest nom, i si es coneix la raó de portar – lo.

Amb aquesta intenció hem revisat el nom de tots els hospitals de la xarxa assistencial de malalts aguts del SCS i també els noms dels hospitals que, durant al menys un període del segle XX, eren hospitals amb activitat medico – quirúrgica i s’han transformat en centres socio – sanitaris, així com aquells centres que durant el segle XX estaven complint la funció d’hospitals i han deixat de tenir-la.

Hospitals amb nom de sants, santes i verges

Dels 60 hospitals del SCS, 16 tenen nom de sant, santa o verge, com també el tenen 6 hospitals transformats en centre socio – sanitari, i els 2 hospitals desapareguts. En dos hospitals que històricament s’havien designat amb el nom d’un sant, l’actual denominació menciona únicament el nom de la ciutat on radica l’hospital, però fa omissió del nom del sant que ha portat sempre, com és el cas dels hospital Sant Jaume d’Olot, i el de Sant Llorenç de Viladecans.

Sis hospitals amb nom de sant havien estat hospitals generals i s’han convertits en centres socio – sanitaris coincidint amb la creació d’un hospital nou i modern a la ciutat, com son els hospitals de Sant Jaume de Manlleu, Sant Jaume de Blanes, Sant Llàtzer de Terrassa, Sant Antoni de Tàrrega, Santa Magdalena de Mataró, i Sant Joan Baptista de Sitges. Finalment els dos hospitals desapareguts son els de Sant Llàtzer d’Horta, que era un centre per malalts leprosos, i el conegut com hospital de la Magdalena, al barri de la Sagrera de Barcelona, dedicat a l’atenció de persones amb malalties venèries, que tenia com a nom oficial el de “Hospital de la Lluita antivenèria”, creat pel govern de la República catalana l’any 1931.

L’origen dels noms de sant en els hospitals de Catalunya

En alguns casos, descobrir el perquè de l’advocació d’un hospital a un sant en concret és bastant obvi. Els hospitals que tenen els noms de Sant Joan de Déu, a Esplugues, Martorell i Sant Boi, i de Sant Camil a Sant Pere de Ribes son hospitals fundats per ordes religioses, la dels germans de sant Joan de Déu i el de sant Camil de Lelis, respectivament, i que encara s’ocupen del funcionament dels centres. Igualment és fàcil interpretar que, en els hospitals de la Verge de la Cinta a Tortosa i el de Santa Tecla a Tarragona, es va voler posar els hospitals sota la protecció de les patrones de la ciutat.

El nom del sant d’alguns hospitals prové del llegat deixat en el testament d’alguns prohoms que van permetre la construcció de l’hospital. Aquest és el cas de l’hospital de Sant Pau de Barcelona, de l’hospital de Sant Joan de Reus, el de Sant Jaume de Mataró i el de sant Llorenç de Viladecans.

L’hospital de Sant Pau a Barcelona va poder ser edificat als terrenys del Guinardó a principis del segle XX, abandonant l’edifici de l’hospital de la Santa Creu al carrer Hospital, gràcies al mecenatge del senyor Pau Gil i Serra (1816 – 1896) (Fig.1), banquer, propietari de la banca Gil, i home de negocis, amic de la reina Isabel II, que va donar tres milions de pessetes per construir un hospital que portés el nom de Sant Pau.

L’hospital antic de Sant Joan de Reus es deu a la decisió del bisbe de Vic, Francesc Robuster i Sala, de fundar un col·legi a Reus, d’on provenia la seva família, i posar-lo sota l’advocació de Sant Joan Baptista, dirigit per una congregació de carmelites descalços. El col·legi va ser ocupat pels francesos en la guerra del francès i convertit en hospital, activitat en la que va seguir acabada la guerra. Quan es va abandonar l’hospital antic per la construcció del nou hospital, es va conservar el nom.

L’hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena de Mataró es construí amb el llegat del prevere Jaume Sala i Pascual, natural de Mataró, per fer un hospital l’any 1644, que es posés sota l’advocació de sant Jaume, i amb el compromís de que s’hi traslladés l’hospital de Santa Magdalena, primer centre hospitalari de la ciutat, de forma que l’hospital va prendre el nom dels dos sants.

L’hospital de Sant Llorenç de Viladecans fou creat a principis de la dècada de 1950 per l’empresa Roca radiadors per oferir servei sanitari als treballadors de l’empresa, encara que també oferia serveis a les poblacions de Viladecans i de Gavà. La direcció de l’empresa va escollir el nom de sant Llorenç perquè era el patró del fonedors. Quan es traspassa l’hospital a la Generalitat, l’hospital perd el nom de Sant Llorenç per dir-se simplement Hospital de Viladecans.

L’hospital de Sant Celoni porta el nom de la ciutat, encara que aquest sigui el nom d’un sant. La població de Sant Celoni es va originar al voltant d’una església dedicada a sant Celoni, que és el nom modificat del sant originari, Sant Celdoni, un soldat romà, germà d’un altre sant, sant Ermenter (sant Medir), que van ser torturats i morts pels romans, i que son patrons de la ciutat de Calahorra. És un centre sanitari que pertany a la Fundació Hospital de Sant Celoni. És un dels hospitals més antics de Catalunya, documentat des de 1170. En aquest moment, Sant Celoni tenia dos hospitals: el de Sant Nicolau, que tenia cura dels leprosos, i el de Sant Antoni Abat, que acollia pobres i malalts. Els dos centres es fusionen el 1538. .

L’hospital de Sant Andreu de Manresa rep el nom d’una capella que estava sota l’advocació de Sant Andreu, situada en el lloc on es va construir l’hospital, que es va quedar amb el nom de la capella (Fig.2).

El nom de Sant Bernabé que duu l’hospital de Berga també prové del nom d’una capella dedicada a aquest sant, construïda al costat de l’edifici que els cònsols de la ciutat de Berga van comprar a Berenguer de Prat a finals del segle XIII, o a inicis del segle XIV, per destinar-la a hospital de peregrins. A mitjans del segle XIV, amb una donació d’un mercader anomenat A. de Pinebret, es va fundar un hospital per acollir-hi malalts, que conservà el nom de l’hospital precedent.

L’hospital municipal de Calella ja es deia “de Sant Jaume” quan funcionava l’antic i primitiu hospital de pobres i pelegrins, construït l’any 1547, en uns terrenys comprats pels síndics de Calella a la vídua d’un mariner. L’hospital es construeix al costat d’una capella ja existent dedicada a Sant Jaume, i possiblement d’aquí ve el nom de l’hospital .

L’hospital de Sant Jaume de Manlleu fou fundat per la iniciativa del canonge Jaume Dachs, i estava situat al centre de la població. No ens consta si es posa el nom de sant Jaume a l’hospital per honorar el canonge o per expressat desig d’aquest. El 1913, l’hospital es trasllada fora vila i, el 1986, és convertit en un centre socio-sanitari, en un edifici nou construït el 2006.

L’actual Hospital de Sant Antoni Abat de Vilanova va ser, en el seu origen el 1753, un convent de carmelites amb una església annexa. L’any 1835, els carmelites van abandonar l’edifici, que fou utilitzat com a caserna. El 1845, l’ajuntament hi trasllada l’antic hospital del carrer dels Estudis.

L’antic hospital de Santa Maria, ubicat davant la catedral nova de Lleida, és actualment la seu de l’Institut d’estudis lleidatans (Fig.3). Es va inaugurar, el 1519, per unificar els set hospitals existents a la ciutat, però ja s’havia començat el 1454 sota els auspicis dels paers de la ciutat i de la Reina Maria, muller d’Alfons el Magnànim. El 1714, es transformà en hospital militar, funció que mantindria fins a 1854.

El segle XIII, es construeix l’antic hospital de Santa Caterina de Girona. Era un centre de caritat que acollia orfes, pelegrins i malalts. Anys més tard, se’n construeix un de nou, conservant el nom de Santa Caterina. Entre els anys 1666 i 1679, es va construir l’hospital de Santa Caterina que hi havia al centre de Girona (Fig.4), que es va traslladar a Salt, al parc sanitari Martí i Julià. L’edifici renaixentista és ara la seu d’oficines de la Generalitat de Catalunya.

No tenim coneixement de les raons per les que es posà el nom de Sant Joan Baptista a l’hospital de Sitges, ara centre socio-sanitari, ni els de Sant Jaume als hospitals d’Olot i de Blanes, o el de Sant Rafael a Barcelona. Podríem especular que Sant Jaume era un sant amb molta devoció a l’edat mitjana, com es manifesta per l’elevat nombre de peregrins que feien el camí de Santiago, molts d’ells per obtenir la guarició dels seus mals, i potser consideraven que en els hospitals amb el nom d’aquest sant podrien obtenir la mateixa intercessió del sant davant el Senyor per millorar la seva salut.

Finalment, Sant Rafael és un arcàngel molt relacionat amb la salut. L’església catòlica el considera un dels metges celestials i se’l considera patró dels malalts i dels hospitals.

Referències

Breganciano, Mari; Janer, Jordi. «Hospital Sant Bernabé (s. XIII- s. XXI)». Fundació Hospital Sant Bernabé. [Consulta: 5 octubre 2017].

Torras Serra, Marc. Un Hospital de 750 anys. Hospital de Sant Andreu. 1260-2010 (en català). Manresa: Zenobita edicions, 2010, p. 149

Anguera, Pere. Hospital de Sant Joan de Reus: 1240 – 1990. Reus: Hospital de Sant Joan, 1990, p. 50-57.

Conejo, Antoni. L’antic hospital de Santa Maria: Seu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Lleida: Diputació de Lleida & Institut d’Estudis Ilerdencs, 2002.