Entre els anys 1950 i 1970, es van fer una sèrie d’experiments sobre hepatitis vírica a l’escola estatal de Willowbrook de Nova York per a nens retardats mentals en règim d’internat. Els experiments estaven dirigits per un pediatra jove, Saul Krugman (Fig.1), que va tenir després una carrera brillant com a pediatra.

Es va escollir aquella escola perquè hi havia molts nens ingressats i l’hepatitis era endèmica. Els experiments consistien a transmetre l’hepatitis d’uns nens a altres que acabaven d’ingressar i encara no s’havien infectat espontàniament. La transmissió es feia amb partícules fecals de malalts aguts, diluïdes en una tassa de xocolata desfeta.

A mitjans dels anys seixanta, van aparèixer denúncies d’abusos en nens a qui se’ls hi havia transmès l’hepatitis. L’alta incidència d’hepatitis a l’escola, que existia des de feia anys, era pels investigadors una justificació per fer estudis d’una malaltia que haurien agafat igualment de manera espontània, si no se’ls hi hagués inoculat.

Els nens inclosos en l’estudi tenien entre 3 i 11 anys, i estaven en una unitat d’hepatitis, independent de la resta de l’escola, on no hi havia la sobre-població que hi havia a l’escola, que estava prevista per 3.000 nens i n’hi havia 5.000, dels quals una tercera part estaven profundament incapacitats (Fig.2).

L’estudi de l’escola Willowbrook pretenia aclarir si hi havia un o més d’un agent que causava hepatitis i si podien aplicar-se mesures profilàctiques que evitessin l’aparició de la malaltia. Al final de l’estudi, es va investigar si la gammaglobulina era capaç de prevenir la infecció, i es va assajar per primera vegada una vacuna de l’hepatitis B obtinguda de plasma amb virions morts obtinguts de portadors crònics del virus.

Els pares dels nens que s’incloïen en l’estudi acceptaven que el seu fill o filla fos estudiat, després d’una informació inexacta per part dels responsables de l’estudi, dient-los que podien ingressar immediatament a la unitat d’hepatitis, mentre que els que no acceptaven entrar-hi haurien d’esperar molt temps a que hi hagués alguna vacant.

Saul Krugman i Jane Ward foren contractats el 1956 per l’escola com a consultors en malalties infeccioses i per avaluar la magnitud del problema que representaven les hepatitis mitjançant un estudi epidemiològic. Amb la determinació de les transaminases sèriques, van demostrar que les taxes d’infecció eren encara més elevades que les que pensaven, especialment entre els que portaven poc temps infectats, observació que suggeria que la infecció es produïa poc després d’ingressar.

Demostren també que hi ha dues classes d’hepatitis, que anomenen MS-1 i MS-2, que poc després sabrien que corresponen a l’hepatitis A i a l’hepatitis B, respectivament.

A mitjans dels anys seixanta, comencen a aparèixer veus crítiques a les revistes mèdiques de més circulació, com The Lancet, sobre la manca d’ètica de les investigacions de Krugman perquè no se’n derivava cap benefici en els nens que participaven en l’estudi i perquè obtenien el consentiment dels pares d’una manera enganyosa.

A les veus crítiques s’hi sumen les dels defensors de l’experiment, que no hi veuen cap falta ètica perquè la investigació permet la introducció de la vacuna de l’hepatitis B. Tot i que no se’n van beneficiar els que van ser infectats quan ingressen al centre.

No obstant, el debat s’acaba perquè, l’any 1972, l’escola no admet més nens per l’estudi i es tanca la unitat d’hepatitis. Krugman i col·laboradors continuen publicant resultats, i mai van acceptar les crítiques que despertaven les seves investigacions per manca d’ètica. El 1986, Krugman escriu un article en el que es mostra convençut de que el seu estudi va ser ètic, estava justificat i va representar un avenç considerable en el coneixement de les hepatitis víriques (Rev. Infect. Dis., 1986; 8: 157 – 162).

Les crítiques dels experts en bioètica eren sobre tot que : 1) l’experimentació en nens és il·legal a no ser que sigui en benefici dels propis nens; 2) no es pot forçar als pares que acceptin que s’investigui amb els seus fills dient que, si no ho fan, no podran ingressar al centre i 3) la finalitat de l’estudi no era administrar vacuna, sinó que això va ser una conseqüència de les troballes obtingudes durant l’estudi,.

Krugman era un pediatra ben considerat, però va arribar a president de la Societat americana de pediatria en acabar l’estudi de l’escola Willowbrook. Va ser coautor d’un llibre ben conegut d’infeccions en pediatria (Fig.4) i va rebre el premi Lasker.

L’exèrcit va finançar l’estudi amb l’esperança que permetés fabricar una vacuna que es pogués aplicar als soldats, entre els que l’hepatitis és una infecció molt comuna.

Referències

J. Dancis. Presentation of the Howland award to Dr. Saul Krugman. Pediat Res., 1981; 15: 1323 – 1326.

P. Simon-Lorda et al. El caso Willowbrook. Ética, investigación y salud pública. Spanish J. Clinical Bioethics., 2914; 1: 1-12.