Fa anys que llegeixo amb molt interès els articles que publica el Dr. Walter Ledermann amb regularitat a la Revista Chilena de Infectología (Fig.1).

Son uns articles breus sobre temes molt variats de bacteriologia o de malalties infeccioses, escrits amb un to un pèl humorístic, però rigorós, que posa l’accent en el aspectes polèmics o controvertits de molts dels avenços mèdics en el camp de la infectologia.

Ledermann és pediatre infectòleg, cap de la Unitat d’infecciosos de l’hospital Luis Calvo Mackenna, l’hospital xilè de nens, i professor agregat de Pediatria de la Universitat de Santiago de Xile. És un home d’una remarcable expertesa en història de les infeccions, i és autor d’un llibre molt recomanable, Una historia personal de las bacterias, publicat el 2014 (Fig.2).

L’últim article que he llegit d’ell és La tuberculosis antes del descubrimiento de Robert Koch. El trec en aquest blog perquè la seva lectura m’ha fet evocar el meu temps d’estudiant de medicina a l’Hospital Clínic, quan es mencionaven els termes tisi i fímia com a sinònims de la paraula tuberculosi, mots que fa molts anys que no he sentit dir a ningú en el món mèdic. Recordo que eren els mots que feien servir a casa meva, per la mateix raó que al Clínic, per no dir tuberculosi davant els malalts, perquè era una paraula que feia por.

No m’imaginava que fossin paraules amb tanta història. Ledermann menciona que tisi es feia servir en temps d’Hipòcrates, el segle V a.C., per designar la forma pulmonar avançada de la tuberculosi. També fou Hipòcrates el primer en utilitzar la paraula fímia en els malalts amb un abscés pulmonar tuberculós, quan expectoren esputs fètids, espessos, densos, que no flotarien en un recipient de coure ple d’aigua de mar. Els grecs utilitzaven aquest mètode diagnòstic en els casos on consideraven que el malalt estava en fase terminal.

Un metge francès que va morir de tuberculosi, Gaspard Laurent Bayle (1774 – 1816) (Fig.3), va descriure amb molt detall la tuberculosi en la seva obra “Recherches sur la phthisie pulmonaire” (Paris, 1810), basada en les seves observacions pròpies en un miler d’autòpsies.

“Tisis” i “fimia” són paraules que estan incloses en el Diccionari històric de la llengua espanyola.

L’entrada de la paraula tisi diu “Malaltia infecto-contagiosa dels humans i d’altres espècies animals i, en particular, la causada per bacteris del complex Mycobacterium tuberculosi, caracteritzada per la formació de lesions o tubercles als pulmons o en altres òrgans”. Es documenta per primera vegada a l’accepció “Malaltia caracteritzada per consumpció gradual i lenta, febre alta i ulceració en algun òrgan”, al Llibre de les Creus, una obra científica sobre astrologia judiciària gestada el 1259 al scriptorium regi d’Alfonso X el Sabio, amb la variant tysi. Tot i la seva ràpida aparició, a mitjans del segle XIII, el seu ús no serà freqüent fins ben entrat el segle XVIII, atès que, durant l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna, competeix amb el sinònim “tísica”.

L’entrada de la paraula fímia diu “Malaltia infecto-contagiosa dels humans i d’altres espècies d’animals i, en particular, la causada per bacteris del complex Mycobacterium tuberculosi, caracteritzada per la formació de lesions o tubercles als pulmons o en altres òrgans”.

Es documenta per primera vegada, el 1866, en un article publicat a la revista “España Médica” (Madrid).

Fímia i tisi son dues paraules en desús, en part perquè sonen antigues, i en part perquè la tuberculosi és una malaltia amb una incidència a la baixa degut a les mesures que actualment s’apliquen, la BCG com a prevenció, i els antibiòtics que ara es poden utilitzar en cas de malaltia.