Els leprosos eren, a l’Edat Mitjana, morts en vida. No tenien cap dret, havien de viure apartats de la societat, i només podien conviure amb altres leprosos. La majoria vivien en hospitals de leprosos que solien anomenar-se hospitals de mesells, paraula catalana que significa insensible al dolor, i que també s’aplica al que no aprèn amb les experiències negatives, és a dir que no escarmenten. També se n’hi deien hospitals de sant Llàtzer, ja que aquest és el sant protector dels leprosos.

Cal tenir en compte, quan parlem de sant Llàtzer, que ens referim al protector dels malalts de lepra, no ens referim al sant Llàtzer ben conegut dels que saben una mica d’història sagrada perquè era el germà de Marta i de Maria, i amic de Jesús, al que aquest ressuscità quan un dia arriba a casa seva i Llàtzer havia mort.

El Llàtzer protector dels leprosos era ell mateix un leprós, i apareix en la paràbola de Llàtzer, el leprós, i el ric Epuló, que sant Lluc narra en el seu evangeli. La paràbola explica que, quan mor, el pobre Llàtzer té un lloc al cel al banquet de l’eternitat, mentre que el ric Epuló és castigat amb l’infern ja que mai va donar almoina al pobre Llàtzer (Fig.1). El Llàtzer de la paràbola és un personatge imaginari, però la tradició el personifica i a més el fa sant i patró dels leprosos, venerant-lo com si hagués existit.

Llàtzer el leprós ha estat el protagonista de força pintures que representen la paràbola, com és la miniatura de la figura 1, que explica la història en tres escenes. La superior mostra el ric Epuló entaulat i Llàtzer, nu a la porta de la casa. En la del mig, es veu a l’esquerra un àngel que baixa a la terra a recollir el cos de Llàtzer, mentre a la dreta es veu com Llàtzer, convertit en un infant, està a la falda d’Abraham. A l’escena inferior, l’home ric mor al llit rodejat de la família, però dos dimonis arrenquen la seva ànima i un altre la transporta a l’infern.

A l’església de sant Climent de Taüll hi ha un fresc esplèndid del segle XI que representa sant Llàtzer, llagat, acompanyat del gos. La presència del gos acompanyant Sant Llàtzer pot induir a confusió amb sant Roc, que també es veu en les seves representacions gràfiques acompanyat d’un gos, i una única nafra a la cama. Aquest fresc es pot veure al MNAC, des de que van extreure les pintures de moltes esglésies pirinenques per assegurar-ne la conservació.

La figura 3 és una de les pintures de Juan de Sevilla Romero y Escalante, un pintor barroc espanyol, natural de Granada, que també representa la paràbola d’Epuló i Llàtzer. L’escena passa en una estança luxosa molt adornada. Els personatges seuen a la taula on s’hi veuen restes de menjar. Epuló està abillat de negre a la usança espanyola de començaments del segle XVII; al seu costat hi ha una dona de delicada cara, i un personatge que sembla estar donant les sobres als gossos que renyen en primer pla. A la dreta, es veu el pobre Llàtzer, semi-despullat, a terra.

Els hospitals per leprosos solien estar aïllats a l’Edat Mitjana. N’hi havia per tot arreu, perquè la lepra era molt comuna. Moltes poblacions importants tenien la seva leproseria. Hi havia una orde religiosa, denominada de Sant Llàtzer, que tenia la responsabilitat de cuidar les leproseries. A Espanya, el primer hospital per leprosos es va fundar a Palència el 1267, i gairebé simultàniament que a Barcelona.

Les leproseries es composaven d’un cos d’edifici, capella i cementiri. Darrere l’habitacle hi havia un pati i un pou beneït. Quan s’omplia de malalts, construïen barracons. Tot el complex s’anava murallant per garantir-ne l’aïllament.

A Catalunya queda una part de l’hospital de mesells de Girona (Fig.4) i la capella de l’hospital de sant Llàtzer de Barcelona (Fig.5).

El de Barcelona estava situat en la confluència dels carrers del Carme i Hospital, que en l’època de la seva construcció era un lloc força allunyat de la muralla de la ciutat, que anava paral·lela a les Rambles. Quan es van anar construint cases, la capella de l’antic hospital va quedar atrapada en mig d’edificis. Amb la desamortització de Mendizábal, es van deixar d’utilitzar els cementiris situats dins un espai urbà. El de l’església de Sant Llàtzer va donar lloc a la plaça del Pedró.