A l’Edat Mitjana, els barbers substitueixen els monjos en l’assistència a malalts que necessitaven algun tractament manual, com sagnies, embenats, desbridament d’un abscés, extracció d’un queixal o altres intervencions menors, que els monjos van deixar de fer quan un ofici papal va determinar que no els hi estava permès fer actes que comportessin el contacte amb sang.

Així, els barbers dels convents i monestirs, que s’ocupaven de fer i mantenir les tonsures dels frares, van acumular la feina de cirurgià a la de barber. Molts surten dels convents per tenir un exercici lliure en la pràctica privada.

Per ser cirurgià barber calia passar un període d’aprenentatge, vivint a casa d’un cirurgià més expert, durant tres o quatre anys. S’havia de passar l’examen del gremi de cirurgians barbers per poder obrir un obrador de barber i cirurgià i establir-se pel seu compte.

Els cirurgians barbers no saben llegir en llatí i per aquesta raó se’ls hi diu cirurgians romancistes, per diferenciar-se dels pocs cirurgians que havien estudiat a la universitat, i per tant sabien llatí, que es deien cirurgians llatinistes.

Hi ha cirurgians barbers des de l’època medieval, segle XI, fins el segle XVIII en que, a França primer, i a Anglaterra més tard, els cirurgians que no fan de barbers, sinó únicament una cirurgia de més envergadura de la que fan la majoria de cirurgians-barbers, aconsegueixen que els reis prohibeixin als barbers la pràctica de la cirurgia, el rei Lluís XV a França i el rei Enric VIII a Anglaterra. A Espanya es van assimilar els cirurgians barbers a practicants, quan es va promulgar la llei que regulava les professions sanitàries, i s’exigia que per fer de metge o de cirurgià s’havia d’haver passat per la universitat.

Algunes pintures de cirurgians barbers

Alguns pintors flamencs que feien pintura costumista van pintar escenes de la vida professional dels cirurgians barbers; aquests quadres il·lustren sobre els diferents procediments quirúrgics. En aquesta entrada en reproduïm alguns.

David Ryckaert (Anvers, 1612 – 1661). És un especialista d’escenes de gènere i de bodegons. Es forma amb el seu pare, pintor de paisatges. El 1636, és admès com a mestre en el gremi de Sant Lluc d’Anvers, del que serà el degà en el període 1652-1653. El 1650, té una clientela refinada i pinta escenes elegants.

En la pintura de la Figura 1 veiem un cirurgià traient una bena de la cama d’un home per curar-li una ferida. Un home al darrere observa atentament la intervenció.

David Teniers, el jove

(Anvers, 1610 – Brussel·les, 1690). Pintor flamenc, fill de David Teniers I. En la seva joventut va seguir l’estil del seu pare, però aviat es va especialitzar en la pintura de gènere.

El 1651, és nomenat pintor de la cort i s’ha de traslladar a Brussel·les. Igual que Rubens i Van Dyck, va tenir llibertat per treballar en projectes per a mecenes d’altres països i va comptar amb l’admiració de Cristina de Suècia, el duc de York, Guillem II d’Orange i Lluís II de Condé.

La seva influència va arribar al segle XVIII, i va contribuir al gust rococó pels assumptes i temes amables de la vida i la natura.

Les figures 2 i 3 representen actes quirúrgics dels cirurgians barbers, treball de callista a la figura 2 i probable extirpació d’un quist a la figura 3. Els fons d’ambdós quadres mostra l’aspecte d’una botiga de cirurgià barber.

Gerrit Lundens

(Amsterdam, 1622 – 1686). Pintor holandès casat amb Agniet Mathijs d’Anvers el 1643. És conegut pels retrats, obres de gènere, natures mortes i còpies d’antics mestres, el més destacat dels quals és la seva còpia de Nit de Guàrdia a la col·lecció de la National Gallery de Londres. La seva germana Catharina es va casar amb el pintor Abraham van den Hecken.

Theodoor Rombouts

(Anvers, 1597-1637). Pintor flamenc especialitzat en la pintura de gènere, encara que també va fer pintura històrica i religiosa. Els seus primers anys els passa sota l’ensenyament d’Abraham Janssen. Entre 1616 i 1625 està a Itàlia, on treballa per a Cosme II de Mèdici, gran duc de Toscana. La majoria del temps del seu viatge a Itàlia el passa a Roma. Allà coneixeria Manfredi i el seu grup de seguidors de Caravaggio, que marcarien definitivament el seu estil. El 1625, de tornada a Flandes, ingressa al Gremi de Sant Lluc d’Anvers com a mestre independent. A Flandes es va dedicar fonamentalment a fer pintura de gènere, en un estil de forts contrastos de llum, amb figures de gran expressivitat, vigoroses i monumentals, que el van convertir en el principal caravaggista flamenc del seu moment.

Jan Sanders van Hemessen

Pintor flamenc d’escenes de gènere, temes religiosos i retrats. Apareix com a alumne de Hendrick van Cleve al Gremi de Sant Lluc d’aquesta ciutat el 1519, i com a mestre el 1524. La influència italiana en la seva pintura fa pensar que va fer un viatge a Itàlia en la seva joventut. Jan Sanders van Hemessen tenia el costum de signar les seves obres, cosa que permet reconstruir la seva trajectòria artística amb facilitat. És una producció important, caracteritzada per un estil que combina de manera sorprenent el realisme i el gust pel detall flamencs amb la monumentalitat del renaixement italià.

La Figura 6 il·lustra d’un procediment, comú a l’Edat Mitjana, de extirpació del cervell de la pedra de la bogeria, que es creia era la causa dels símptomes d’alienació o de l’estultícia.

Johann Liss (també anomenat Jan Lys) (Oldenburg, 1597 o 1590 – Venècia? 1631 o 1627) va ser un destacat pintor barroc alemany del segle XVII, actiu principalment a Venècia.

Liss va néixer a Oldenburg (Schleswig-Holstein, Alemanya). Després d’una formació inicial al seu lloc natal, va seguir els seus estudis als Països Baixos. A Anvers, es troba amb el flamenc Jacob Jordaens, que el va encaminar cap a la pintura barroca. Pels volts de 1620 es va traslladar a Roma, i les seves primeres obres es van veure influïdes per l’estil de Caravaggio.

Liss va fugir a Verona per escapar de la pesta que s’estava expandint per Venècia, però es creu que allí va morir prematurament el 1629.

Pieter Jansz Quast va néixer i va treballar a Amsterdam. El 1634, va ingressar al Gremi de Sant Lluc a La Haia. El 1644, havia tornat a Amsterdam, on va morir. Va pintar interiors de pagesos, peces de conversa, soldats, escenes teatrals còmiques, representacions dels cinc sentits, retrats i paisatges, així com composicions bíbliques i històriques. Alguns dels seus dibuixos van ser molt influenciats per altres pintors d’Amsterdam com Anthonie Palamedes i Pieter Codde.

Gerrit van Honthorst (Utrecht, 1590-1656). Pintor holandès. Alumne d’Abraham Bloemaert a Utrecht, arriba a Roma cap a 1610-1612, on assimila la nova estètica del caravaggisme. Va comptar amb poderosos protectors, com el cardenal Scipione Borghese i el gran duc de Toscana, que li van aconseguir importants encàrrecs per a les esglésies de Roma. Va tornar a la seva ciutat natal el 1620, entra al Gremi de Pintors el 1625 i obté un gran èxit, ja que és un dels principals introductors del caravaggisme a Holanda. A poc a poc, va anar abandonant el dramatisme de les seves composicions i bolcant el seu estil cap a un sentit decoratiu més gran. El 1637, es va convertir en el pintor favorit de la cort del príncep d’Orange.

A la figura 9, el pacient està terroritzat i l’operació s’assembla més a una execució a la plaça pública on es reuneix la gentada. Un lladre s’aprofita de la fascinació hipnòtica d’una dona per buidar-li la cistella.