Cap als anys quaranta del segle passat, la malaltia coneguda com dels “nens blaus”, per la cianosi que presentaven, causava indefectiblement una mort precoç. Helen Taussig (Fig.1) (1898 – 1986) una brillant cardiòloga pediàtrica, desesperada de veure morir canalla amb tetralogia de Fallot, va dir un dia al cap del departament de cirurgia del Johns Hopkins Hospital, Alfred Blalock (Fig.1) (1899 – 1964), que haurien de trobar un procediment quirúrgic per oxigenar la sang d’aquells pacients.

La tetralogia de Fallot és una malaltia congènita complexa que inclou les següents malformacions: estenosi de l’arteria pulmonar a la sortida del ventricle dret, comunicació interventricular, dextraposició de l’aorta que està situada entre els dos ventricles, i hipertròfia del ventricle esquerra.

En aquella conversa entre Alfred Blalock i Helen Taussig, hi era present Vivien Thomas (Fig.2). Sensibilitzat pel problema dels nens blaus, va construir un model experimental de la malaltia en gossos, que després operava per corregir el defecte de perfusió pulmonar de la sang.

Vivien Thomas (1910 – 1985) era un jove negre que volia estudiar medicina, però que va quedar arruïnat, quan la Gran Depressió nord-americana del 1929 va provocar que el banc on hi tenia els seus estalvis fes fallida.

Vivien troba feina com empleat de neteja del laboratori de cirurgia experimental d’Alfred Blalock a la Universitat de Vanderbilt. Blalock li encarrega feina d’assistent de laboratori i queda admirat per l’habilitat manual i la intel·ligència de Vivien, que acaba fent tots els treballs quirúrgics en animals.

Thomas proposa, per tractar la tetralogia de Fallot, fer una comunicació entre l’artèria subclàvia dreta i l’artèria pulmonar dreta, evitant el pas per la vàlvula pulmonar, que està estenosada, operació que efectua amb èxit en dos-cents gossos.

Finalment el 29 de novembre de 1944, quan Blalock i Thomas ja havien abandonat Vanderbilt, contractats pel Johns Hopkins Hospital, es fa la primera intervenció en humans. No la podia fer Thomas, que la coneixia perfectament, perquè els anys 40 hi havia als Estats Units una gran segregació racial entre blancs i negres, i ni Blalock ni Thomas haurien gosat trencar les normes vigents.

El problema era que Blalock només havia fet un cop aquesta intervenció, i Thomas, dos-cents. El dia de la operació, quan Blalock ha fet la primera incisió al tòrax de la malalta, busca amb la mirada Thomas, que està a la galeria d’observadors, i el fa entrar al quiròfan, demanant-li que es posi en un tamboret darrere seu. Thomas va guiar a Blalock durant tota la intervenció, que va acabar bé, tot i que la nena operada va morir uns mesos després.

Els dos següents casos van sobreviure a l’operació i foren l’objecte d’una publicació de Blalock i Taussig a JAMA, en la que no es menciona Vivien Thomas ni un sol cop. Aquesta intervenció es denomina operació de Blalock-Taussig.

Thomas va formar a gairebé tots els cirurgians cardíacs nord-americans dels anys cinquanta i seixanta. Tots passaven a formar-se al servei de Blalock, el primer en dedicar-se a la cirurgia cardíaca de forma exclusiva. En agraïment, els seus deixebles van pagar un quadre que està exhibit a la Johns Hopkins University al costat d’un quadre d’Alfred Blalock (Figs. 3 i 4).

A la galeria de personalitats del Johns Hopkins Hospital també hi està representada la Dra. Taussig (Fig.5).

Alfred Blalock mai va poder superar del tot un cert sentiment racista que no li va permetre ser més generós amb Thomas. Quan feia festes o recepcions a casa seva, Thomas només hi participava per servir les begudes. Malgrat això, el tàndem Blalock – Thomas va ser una relació simbiòtica. Thomas va ser fonamental pel progrés de Blalock, però sense Blalock, Thomas no hauria pogut fer el que més li agradava, que era operar, encara que fos a gossos, i sentir – se útil. Devia morir satisfet, sabent que gràcies a la operació que ell havia inventat, milers de nens estaven vius.

Blalock va estudiar medicina a la Johns Hopkins, on coincidí amb Tinsley Harrison (veure aquesta entrada del blog del 11/11/21), amb qui va ser amic tota la vida. Es gradua el 1922, i no va ser admès al Johns Hopkins Hospital per fer la residència, per aquest motiu va marxar a la Universitat de Vandebilt on hi era el Dr. Harrison. Fa la residència en cirurgia i es queda com a membre del staff, amb la responsabilitat de dirigir el laboratori de cirurgia experimental, on té com assistent a Vivien Thomas. El 1941, li ofereixen el càrrec de cap de Cirurgia de l’Hospital Johns Hopkins, proposta que accepta, fent-se acompanyar del seu assistent.