La pandèmia de COVID-19 que estem patint em fa pensar en com devien viure l’epidèmia de grip del 1918 i 1919 els catalans d’aquell temps, sense metges d’atenció primària, sense hospitals, sense UCIs, sense medicaments i sense entendre quina era aquella malaltia que els matava.

La grip del 18 i 19, mal dita grip espanyola, perquè Espanya era l’únic país sense censura de premsa ja que no havia pres part en la guerra mundial de 1914. Aquí els diaris parlaven de grip molt més àmpliament que qualsevol diari dels països que encara estaven en guerra.

En aquell temps, era patent la desesperació dels metges, que estaven desbordats pel nombre de malalts, i la desesperació dels ciutadans espantats per les taxes de mortalitat de l’epidèmia i la ineficàcia de la medicina.

Estem infinitament millor ara que com estaven els catalans d’aquell temps, però fem encara disbarats com els que es feien durant l’epidèmia de grip, com és viatjar amb serveis públics, aplegar-se un munt de gent per fer sopars o simplement anar de festa. Els nostres avantpassats tenien la justificació que no sabien què causava la grip ni com es transmetia, però ara si sabem què és la COVID i com es transmet, i no tenim perdó per ignorar això per anar de festa o per voler trobar-se amb els amics.

L’epidèmia de grip del 1918 va demostrar el perill de les manifestacions religioses que es feren per implorar la misericòrdia divina, demanant que fes acabar l’epidèmia.

La localitat espanyola on va haver-hi una taxa de mortalitat més elevada va ser Zamora. Segons l’Heraldo de Zamora, va haver-hi 12.371 defuncions que representen el 5% d’una població de 247.341 habitants, mentre que a Madrid, amb 600.000 habitants a l’època, hi van haver 2.500 morts, és a dir el 0.40%. La mortalitat de la grip a Zamora va ser 10 vegades superior a la d’altres ciutats i 5 vegades més gran que la mitjana d’Espanya.

La grip espanyola havia arribat a la província el setembre del 1918 arran d’unes maniobres militars de l’Exèrcit a Zamora, i va trigar ben poc a estendre’s a civils de la ciutat. És probable que hi contribuís el ferrocarril que transportava soldats portuguesos que tornaven de França, acabada la guerra mundial. El ferrocarril que els transportava parava a Medina del Campo, a la vora de Zamora, que era una parada en la que passatgers baixaven del tren a prendre una consumició.

El bisbe de Zamora (Fig.1), Antonio Álvaro Ballano, creia que l’epidèmia era un càstig diví pels pecats dels homes. Era un home encara jove, que havia estat al seminari de Saragossa i havia sigut professor d’hebreu i filosofia al seminari de Sigüenza (Guadalajara), i senador per l’arquebisbat de Valladolid a la legislatura de 1922. Era bisbe de Zamora des de 1913, quan tenia 37 anys.

El bisbe estava en contra de la prohibició que el govern havia decretat de fer reunions de persones per evitar els contagis. Com que no es feien misses a les esglésies, el bisbe va decidir fer una gran manifestació religiosa amb una novena pel carrer al patró de les pestes, Sant Roc, el 30 de setembre de 1918, i una processó pels carrers de Zamora el 24 d’octubre, passejant l’estàtua de la patrona de la ciutat, la Verge del Trànsit (Fig.2), que portava 33 anys sense sortir del convent de Corpus Christi on estava guardada.

Els dies següents als dos actes promoguts pel bisbe, el nombre de morts per grip va augmentar notablement. Als 12 dies de la novena de Sant Roc, havien mort 200 persones i després de la processó amb la verge, encara va augmentar més la mortalitat.

El bisbe Álvaro Ballano va morir el 1927, als 52 anys, convençut que els actes que va organitzar van influir en la finalització de l’epidèmia (Fig.3). Paradoxalment els feligresos zamorans pensaven el mateix que el bisbe, i sempre van creure que el bisbe havia desafiat la grip. Mai li van recriminar que hagués contribuït a condemnar molts zamorans a morir degut a la seva credulitat en la capacitat de les pregàries en inactivar una epidèmia.

Afortunadament, en l’epidèmia del COVID 19, l’església espanyola ha mostrat més seny i s’ha limitat a seguir les instruccions dels experts en la lluita contra l’epidèmia.

Referència

Laura Spinney. El jinete pálido. Editorial Critica, 2018.