L’hospital Varsòvia es va crear a Toulouse per metges espanyols, majoritàriament catalans, per atendre els ferits de la fallida operació Reconquista, impulsada pel Partit Comunista d’Espanya (PCE). Amb aquest nom es creava una agrupació de guerrillers que penetraria a Espanya, travessant els Pirineus de Navarra, Osca i Lleida, per iniciar una revolta popular. Aquest objectiu no es va aconseguir, i els guerrillers, en nombre entre 5.000 i 8.000, van ser derrotats militarment per l’exèrcit espanyol. La lluita va durar 11 dies, i es va aturar quan el dirigent del PCE donà l’ordre de retirada. Carrillo no havia intervingut en la preparació de l’operació, però va assumir el comandament quan les coses anaven molt malament pels invasors.

El combat, encara que breu, va causar molts ferits, que van ser atesos a un hospital situat al carrer Varsòvia del barri de Saint-Cyprien de la ciutat de Toulouse (Fig.1). L’hospital es va instal·lar en un palauet que havien abandonat els alemanys en marxar, acabada la guerra, i que havia estat confiscat als seus propietaris. Quan es produeix la invasió d’Espanya, estava abandonat.

Quan es van donar d’alta els ferits, l’hospital s’ocupà, com hospital civil, de la població espanyola exiliada al sud de França, que majoritàriament no tenia ni diners ni seguretat social.

L’hospital Varsòvia tenia 60 llits i un equip de 25 sanitaris, entre metges i infermeres, tots espanyols i gairebé tots de filiació comunista. El primer director va ser el tinent metge Dr. Momeñe, militant del PCE, que aviat va ser substituït pel Dr. Josep Torrubia, militant del PSUC (Fig.2).

Josep Torrubia Zea era un metge format a Barcelona, que havia nascut a Málaga. Els seus pares vingueren a Barcelona quan en Josep tenia 9 anys. Eren mestres lliurepensadors i maçons. Acabada la carrera, va fer de metge a Montgat, fins que a les acaballes de la guerra civil es va exiliar al sud de França per la seva militància en partits d’esquerra. Quan abandona Espanya era del PSUC.

El gran problema de l’Hospital Varsòvia, que mai va cobrar per l’atenció als exiliats espanyols, era la supervivència econòmica. La recaptació de fons per mantenir l’activitat assistencial va ser sempre la primera necessitat.

En aquest sentit va ajudar molt el Comité d’Ajuda als Republicans, que presidia Pablo Picasso. La major part de les donacions provenien del Joint Antifascist Refugee Comittee (JAFRC) dels Estats Units, que aportava 300.000 francs mensuals. La Seguretat Social francesa ajudà al manteniment de l’hospital aportant 50 Fr. per cada consulta.

També va ser d’una ajuda excepcional el cirurgià francès Joseph Ducuing, director del Centre de Lluita contra el Càncer de Toulouse i professor de la Facultat de Medicina de Toulouse, militant del PCF, que sempre va estar al costat del Varsòvia (Fig.3).

L’hospital s’organitza com un hospital modern. A més de les activitats assistencials, es feien sessions clíniques, a les que assistia tot el personal, mèdic i d’infermeria, i sessions de formació continuada. Es disposava d’una biblioteca i d’una revista, Anales del Hospital Varsovia (Fig.4), on es publicaven els casos que es presentaven a les sessions clíniques que organitzava el metge català, també del PSUC, Josep Bonifaci, que havia estat metge digestòleg de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona (Fig.5).

La vida de l’Hospital Varsòvia com hospital espanyol s’acaba el 1948, quan comença una operació batejada com Bolero-paprika, conseqüència a distància de la cacera de bruixes impulsada pel senador dels Estats Units McCarthy, que desmunta la direcció del Comité d’Ajuda als Refugiats Antifeixistes, que seran empresonats amb l’acusació de promoure activitats anti-americanes.

Les pressions de la CIA sobre el govern francès determinen que es desmuntin totes les organitzacions comunistes estrangeres. El 7 de gener de 1950, es detenen a França 276 militants espanyols comunistes, que són expulsats del país, enviant-los a països soviètics o al Marroc. Tots els metges de l’Hospital Varsòvia són expulsats de França amb l’acusació de fer espionatge en favor de Rússia.

L’hospital no desapareix perquè un grup de metges de Toulouse del PCF, liderats per Joseph Ducuing, es fa càrrec de l’hospital, i aconsegueix que no es tanqui canviant-ne el nom pel de Dr. Ducuing, .

La història de l’Hospital Varsòvia i dels seus metges l’ha posat a l’abast de tothom la investigació d’un historiador molt brillant, el Dr. Àlvar Martínez-Vidal (Fig.6), que ha publicat dos llibres que l’expliquen amb força detall i d’una manera amena i clara. Els hi recomano. La història dels exiliats espanyols després de la guerra civil es esfereïdora i plena d’episodis que demostren com pot arribar a ser la generositat de molta gent.

Referències

Martínez-Vidal, Àlvar. Exili, medicina i filantropia: L’Hospital Varsòvia de Tolosa Llenguadoc (1944-1950) Catarroja. Afers.

Toran, Rosa i Martínez-Vidal, Àlvar. Josep Torrubia.