Els hospitals, entesos com a recintes on s’hi allotgen malalts en procés de diagnòstic i/o de tractament aplicats per metges i infermeres que tenen aquesta instal·lació com el seu lloc de treball, comença en l’època del Renaixement. No hi havia hospitals per l’assistència de malalts en èpoques anteriors. El que denominaven hospitals eren únicament llocs per acollir pobres i vells sense domicili i també per allotjar gent que estava de pas, anant o tornant d’un viatge de peregrinació de caràcter religiós (Fig.1).

Aquests hospitals de pobres sorgeixen a l’Edat Mitja i són un invent cristià que es fonamenta en el principi de la caritat.

El nom d’hospital prové de la paraula llatina hospitium (hospitalitat) i d’hospes (visita). D’aquí es transforma a hospitalia, que vol dir lloc per atendre els forasters que ens visiten.

D’hospitals n’hi havia a l’Edat Mitja a totes les poblacions. Per això en quasi totes hi ha un carrer que es diu de l’hospital, evocant l’existència de l’antic hospital, ja desaparegut (Fig.2).

En l’època dels romans no hi havia hospitals per la població civil. Només hi havia hospitals pels legionaris que es deien valetudinàries (veure aquesta entrada del blog de 21/07/21). Estaven assentats en els límits de l’imperi romà, on estaven instal·lades les legions per protegir les fronteres de l’imperi. Aquests hospitals eren molt competents per tractar les ferides de guerra dels legionaris.

A l’època dels grecs tampoc hi havia hospitals. El procés diagnòstic, conegut com incubatio, es feia en un temple on el malalt passava la nit i l’endemà explicava el somni que havia tingut al sacerdot que, després d’interpretar-lo, feia la recomanació mèdica més pertinent.

Tot i que a l’època medieval els hospitals eren més aviat hospicis, n’hi havia que tenien malalts, generalment malalts que no podien estar amb la resta de la comunitat, com passava amb els leprosos i els orats, que disposaven d’hospitals especials, de mesells, que es com es deien els hospitals de leprosos, generalment sota l’advocació de sant Llàtzer (veure aquesta entrada del blog de 17/12/21), i els d’orats, que era el nom que rebien els malalts amb deficiència mental. El més antic dels hospitals per malalts mentals a Espanya estava a València i ara es la seu de la Biblioteca de la Diputació de València (Fig.3) (veure aquesta entrada del blog de 23/03/21).

Finalment un tercer tipus d’hospital especialitzat era el dels antonians, que tractaven malalts amb ergotisme o foc de Sant Antoni, que era una malaltia provocada per segó contaminat amb un fong, Claviger purpurea, que cursava en forma de brots epidèmics (veure aquesta entrada del blog de 13/04/21).

Els primers hospitals que atenen malalts son l’Hôtel Dieu de Paris, el St. Bartholomew Hospital de Londres, el de la Santa Creu de Barcelona i el Santa Maria Nuova de Florència. En aquest darrer hi passaven visita els matins sis metges i a la tarda i nit hi residien tres metges joves que tenien de fer un informe que els metges titulars veurien el matí següent.

Molts hospitals d’aquesta època eren petits, estaven bruts i els malalts havien de dormir dos en cada llit (Fig.4).

La gent benestant no volia anar a l’hospital i preferia que l’atenguessin a casa. No és fins la segona meitat del segle XX que la gent amb recursos també vol anar a l’hospital, perquè hi ha molts més mitjans per tractar qualsevol problema mèdic o quirúrgic, i una atenció de 24 hores. A mitjans del segle XIX els hospitals ja estan plens de malalts, però la ignorància sobre els microbis, i la seva manera de transmetre’s, determina que els metges cometin l’error de no rentar-se les mans abans de veure o tocar un malalt. Això determinava que les sales d’hospital eren cultius purs de gèrmens, que causaven una mortalitat entre els hospitalitzats molt considerable.

Un paper fonamental per la millora dels hospitals i la seva seguretat es deu a una infermera Florence Nightingale (veure aquesta entrada del blog de 27/04/21) que va descobrir a la guerra de Crimea, que es morien més soldats per anar a l’hospital que per les bales enemigues. Nightingale va elaborar normes i criteris per fer funcionar els hospitals.