La malària és una de les malalties que ha causat més morts en tota la història de la humanitat. És a més una malaltia que retarda el desenvolupament dels països on és endèmica, tots ells països pobres. Els científics han estimat que la malària ha estat responsable de la meitat dels morts que hi ha hagut en el planeta.

En la lluita contra la malària es va trobar abans un remei, la quinina (veure aquesta entrada del blog 11/06/21), que no pas la causa de la malaltia.

La disponibilitat de la quinina gràcies a les plantacions de l’arbre de la quina al sud asiàtic, que van organitzar els holandesos, va fer perdre la por a la malària i va determinar que Gran Bretanya i França s’embarquessin, a mitjans del segle XIX, en les seves aventures colonials. Els exèrcits britànic i francès són en aquell moment els màxims consumidors mundials de quinina (veure aquesta entrada del 15/06/21).

El descobridor de l’agent causal de la malària fou Alphonse Laveran (1845 – 1922) (Fig.1), per la qual cosa li fou concedit el premi Nobel de 1907. Laveran tenia 37 anys quan identifica el Plasmodium en examinar amb un microscopi òptic mostres de sang de soldats francesos amb paludisme. Laveran era metge militar i estava destinat a Algèria des de 1878.

La seva troballa es produeix el 1880, quan detecta uns grànuls pigmentats a l’interior de les hematies en 148 de 192 malalts examinats, dels que es desprenen partícules més petites amb flagels mòbils. Quatre anys més tard, conclou que el paràsit de la malària penetra i creix en les hematies, provocant la seva ruptura i l’alliberament d’esporozoïts al torrent sanguini que penetraran en altres hematies.

Ettore Marchiafava (1847 – 1936) (Fig.2) també aspirava a descobrir l’agent del paludisme, i per no haver estat el primer, va ser reticent en acceptar el descobriment de Laveran. No obstant, va tenir l’habilitat de posar el nom al protozou culpable, Plasmodium.

Marchiafava va ser un gran metge i un gran investigador. Va enamorar-se de la Bacteriologia quan va fer una estada a l’Institut Koch a Berlin en acabar la carrera. Era un home polivalent, que va ser primer catedràtic d’Anatomia Patològica i després de Medicina Interna. Va descobrir diverses malalties: l’hemoglobinúria paroxística, la patologia degenerativa cerebral dels alcohòlics i l’arteritis sifilítica cerebral. També va identificar l’agent que causa meningitis i que l’estenosi coronària és la causa de l’infart de miocardi.

En el camp de la malària, va reconèixer que hi ha diferents classes de paràsit, que presenten un curs clínic diferent, i que la sang dels palúdics és infecciosa. Va aconseguir transmetre la malària injectant sang de malalts palúdics per via subcutània i via intravenosa, cosa que Laveran no havia aconseguit, i que avui consideraríem reprovable des del punt de vista ètic.

El següent pas en la clarificació del paludisme era descobrir com es transmet la malaltia. Aquest va ser el mèrit d’un metge militar anglès, Ronald Ross (Fig.3) que estava destinat a l’Índia.

Ross estava convençut que els responsables de la transmissió eren els mosquits, però calia demostrar-ho. Amb aquesta finalitat va anar a Londres a aprendre a dissecar mosquits amb el pare de la medicina tropical, sir Patrick Manson, creador de l’Escola Anglesa de Medicina Tropical, el que va descobrir l’Esquistosoma mansoni, que causa l’esquistosomiasi. Manson havia sigut el primer en reconèixer una malaltia que es transmet a través d’un mosquit, la filariosi.

Ross adquireix experiència en examinar el tub digestiu dels mosquits i troba els protozous a l’estómac d’un mosquit del gènere Anopheles. Comprova amb experiments d’inoculació que aquest mosquit és el vector que transmet la malaltia en picar un hoste susceptible, moment en el que inocularia el paràsit.

Ross publica la seva troballa al British Medical Jornal, i l’exèrcit anglès li munta un laboratori pels seus experiments a la ciutat de Calcuta (Fig.4).

Comprova que els paràsits emigren cap al conducte salival del mosquit a punt de sortir per la trompa, per això dedueix que el mosquit inocula el paràsit en picar la persona. Per aquesta troballa, Ross rebé el premi Nobel de 1907, juntament amb Laveran.

Ross és també qui s’adona que només les femelles del gènere Anopheles poden transmetre la malaltia, ja que els mascles no xuclen sang.

La confirmació de la hipòtesi de Ross l’aporta l’investigador italià Battista Grassi (1854 – 1925) (Fig.5) (veure aquesta entrada del blog de 29/03/21) mitjançant estudis experimentals. De fet, és un treball de camp que efectua a la població d’Altobella, a la Campània, que inclou 112 ferroviaris, aparentment sans, que han de complir dues condicions: no sortir de casa al capvespre, que és l’hora en la que surten els mosquits, i posar teles metàl·liques a portes i finestres. El grup control estava compost per 415 persones a les que no s’aplicava cap mesura protectora. Totes les 415 persones del grup control van presentar crisis palúdiques i només 5 de les 112 protegides van tenir algun episodi de febre, que es va atribuir a una possible recaiguda espontània.

El que diferenciava ambdós grups era que el primer no va patir picades de mosquit, mentre que sí en va patir el segon grup, demostrant així la responsabilitat dels mosquits.

Grassi és l’autor de la frase “On hi ha mosquits hi ha paludisme, i no hi ha paludisme sense mosquits”. Amb aquesta sentència pretenia estimular les autoritats a fer campanyes de desinsectació per eliminar el paludisme d’Itàlia. El nom de paludisme prové del llatí palus, que va donar el terme palude en italià, que significa embassament d’aigua. Els terrenys pantanosos afavoreixen l’aparició de mosquits i conseqüentment de paludisme.

Referències

Capanna, E. Grassi versus Ross: who solved the middle of malaria? International Microbiology, 2006; 9: 69-74.

Dworking, J. & S.Y. Tan. Ronald Ross (1857-1932): Discoverer of malaria’s life cycle. Singapore Medical Journal 2001; 52: 466-467.

Ledermann W. Laveran, Marchiafava y el paludismo. Rev. Chile Infect., 2008; 25 (3): 216 – 221.

Ledermann, W. & G. Valle. Ética e investigación en la historia de la malaria. Rev. Chil. Infect., 2009; 26: 466-471.

Villanueva-Meyer, M. Ronald Ross (1857-1932): Descubridor de la causa de la malaria y pionero en enfermedades tropicales. Galenus, 2015, 52: 56-57.