En aquest blog, es demostra que no és infreqüent que descobridors de signes, síndromes o procediments terapèutics siguin completament oblidats i el mèrit del seu descobriment sigui atribuït a algun altre científic.

Això és el que va succeir a Charles Chatelin (Fig.1), neuròleg francès, deixeble del professor Pierre Marie, que va descriure, el 1916, quatre casos de la mateixa malaltia que van descriure Guillain i Barré, només dues setmanes abans i presentant un sol cas. La descripció de Chatelin i Pierre Marie era més detallada i precisa que la de Guillain i Barré, però uns col·legues neuròlegs van suggerir, anys després, que aquesta malaltia es designés com a síndrome de Guillain-Barré, sense que ningú proposés una alternativa (veure aquesta entrada del blog de 12/08/21) .

L’any següent, Chatelin i Pierre Marie descriuen en ferits del crani, símptomes que semblen d’origen radicular (Marie P, Chatelin C (1917). «Sur certains symptômes vraisemblablement d’origine radiculaire chez les blessés du crâne». Rev Neurol 31: 336). Aquestes observacions seran represes per Jean Lhermitte, anys més tard, i exposades per Lhermitte J, i Bollak NM (1924) en l’article «Les douleurs à type décharge électrique consécutives à la flexion céphalique dans la sclérose en plaques. Un cas de la sclérose multiple». (Rev Neurole 2: 56-57), publicació que fou molt coneguda i valorada. Aquí també, Chatelin va quedar molt a la vora de tenir un epònim, però se’n va quedar sense, en favor de Lhermitte, ja que aquests signes, es coneixen com Signe de Lhermitte.

Charles Chatelin (1884 – 1948) va estudiar medicina, i acabats els estudis obté una plaça a l’internat dels hospitals de Paris el 1908, i presenta la tesi doctoral “Disostosi cranifacial hereditària” (Fig.2), el 1914.

És mobilitzat durant la Guerra del catorze i, en finalitzar, pot entrar al servei del professor Pierre Marie a l’Hôpital de la Salpêtrière, on va ser cap de clínica (Fig.3). Més tard, deixa l’hospital per dedicar-se només a la pràctica privada.

Chatelin i la seva dona (Fig.4), que havia estat pediatra, eren catòlics practicants, compromesos en accions socials de l’església i en l’ajuda mèdica a la infància, particularment en una “Gota de llet”, centre de donació de llet als nadons de famílies sense recursos.

A la segona guerra mundial va tenir amagada a casa seva una senyora jueva amb un nadó de sis setmanes, a qui havien deportat el marit, que tenia dues filles més allotjades a casa d’una família amiga.

El matrimoni Chatelin va tenir aquestes mare i filla durant sis mesos fins l’alliberament de Paris, el mes d’agost de 1944. Per aquesta mostra de generositat, Chatelin i la seva esposa van rebre, l’any 1982, de forma pòstuma, la distinció de l’Institut Yad Vashem, israelí, que té l’estrany nom de “Premi de Just entre les nacions”.

Chatelin va ser tota la seva vida un enamorat dels llibres i es va convertir en un bibliòfil. Tenia una biblioteca de milers de llibres, i mantenia una relació amistosa amb gent de lletres i amb il·lustradors.

Charles Chatelin estaria totalment oblidat si no fos per Olivier Walusinski, un metge de família francès que publica, tot just el 2020, un article biogràfic molt interessant que descriu els infortunis d’aquest neuròleg.

Referència

Olivier Walusinski. Jean-Charles Chatelin (1884 – 1948). Un Juste, victime de l’injustice memorielle.