Amb la paraula “quarantena” es designa el procediment de prevenció de les malalties contagioses més antic. Consisteix en l’aïllament de persones o animals que venen d’un lloc on hi ha epidèmia, durant un període de temps suficient per evitar o reduir el risc de propagació de determinades malalties, per les que no tenim cap tractament eficaç.

És diferent de “confinament”, que consisteix en tancar temporalment als sans a casa seva perquè no s’encomanin d’un agent infecciós, o tancar a casa un infectat perquè no contamini als seus conciutadans.

També és diferent el “cordó sanitari” que consisteix en aïllar una ciutat o un territori, perquè no hi entri ningú de l’exterior per si un cas estigués infectat.

El nom de quarantena es referia al període de temps que es va fixar al principi per aquest aïllament, quaranta dies, i que s’ha conservat malgrat les quarantenes s’hagin escurçat, depenent del període d’incubació de la malaltia infecciosa de la que volem protegir a una població.

La quarantena ja es descriu a l’Antic Testament, en el llibre conegut com Levític, on es diu que si algú presenta signes de malaltia, sigui apartat de la comunitat per un temps.

L’aïllament preventiu es feia en localitats costaneres, immobilitzant els vaixells que hi arribaven per evitar que els membres de la tripulació que poguessin estar malalts es posessin en contacte amb la població local.

Les autoritats de les poblacions marítimes que determinaven l’aïllament de les embarcacions amb risc, van crear hospitals pròxims al port per atendre els viatgers o tripulants malalts. Aquests hospitals es coneixien amb el nom de llatzerets, iguals que els hospitals de leprosos, perquè tenien en comú la voluntat d’impedir que els que estaven en quarantena entressin en contacte amb la població.

El primer llatzeret es va fer a Venècia, el 1423, en una illa situada a la llacuna, Santa Maria de Natzaret (Fig.1). Venècia és la ciutat per on va entrar l’epidèmia de pesta bubònica de l’any 1348 i estava molt sensibilitzada per evitar que els tornés a succeir el mateix.

Altres ciutats van copiar el sistema de Venècia, com Pisa, Gènova, Marsella i Ragusa, l’actual Dubrovnik. A Espanya, el llatzeret més famós es el de Maó, situat en un illot al mig del port. També n’hi ha en altres ciutats portuàries (Fig.2).

A Barcelona, el llatzeret estava on hi ha ara l’Hospital del Mar. Estava en terra ferma, fora de les muralles, com es feia en les ciutats que no tenien una illa a les proximitats del port.

L’arribada d’un vaixell sospitós de portar una malaltia contagiosa havia d’anar senyalitzada amb una bandera especial. Si no duien aquesta bandera podien atracar al port, però el capità havia d’anar a capitania i demostrar que no portava cap malalt a bord per que el deixessin amarrar a port.

De vegades el capità mentia, com va succeir amb l’epidèmia de febre groga de Barcelona, l’any 1821, que va arribar de Cuba amb un vaixell de nom El turco (veure aquesta entrada del blog), que havia tingut malalts que van morir travessant l’Atlàntic, els cadàvers dels quals van ser llençats al mar .

El període de 40 dies de la quarantena es va fixar inicialment perquè aquest període de temps és el que va passar Jesús dejunant i fent penitència abans de celebrar la Pasqua. És el que es coneix com a quaresma.

Les quarantenes han constituït un element d’inspiració de pintors, que van pintar quarantenes famoses, com la de la visita de Napoleó als apestats de Jaffa (veure aquesta entrada del blog) on hi havia soldats francesos amb pesta tancats en un edifici (Fig.3) o també la pintura d’Horace Vernet, “El còlera a bord del Melpomène” (Fig.4). El Melpomène era una fragata francesa amb el nom d’una de les muses del teatre, que duia soldats del port de Brest (Bretanya) a Marsella, i va patir un brot de pesta a bord que va matar força mariners. No va arribar a Marsella perquè va haver de fer una quarantena al port de Toló.

El llatzeret de Maó, inaugurat el 1793, va passar molts anys abandonat, quan va deixar de ser útil des del punt de vista sanitari. Ha sigut objecte d’una restauració pel Ministeri de Defensa i s’ha convertit en un palau de congressos i reunions i alhora museu, que mereix una visita.

Les quarantenes han tingut conseqüències econòmiques i socials, i encara més els confinaments i els cordons sanitaris, quan són mesures que s’han utilitzat de vegades com a eina d’exclusió. Durant l’epidèmia de pesta es va acusar els jueus d’enverinar els pous. El 1720, a Anglaterra, es va imposar un cordó sanitari molt rígid en els ports, que va causar una manca d’abastiment, que va causar més mal que el perill que es volia evitar. El 1872, a Itàlia, van tenir en quarantena 800 vaixells, que van causar fortes pèrdues econòmiques sense que hi hagués cap malalt a les embarcacions aturades.

Referències

Day T, Park A, Madras N. When is quaratine a useful control strategy for emergint infectious disease?. Am J Epidemiol., 2006; 163; 479 – 485

Gensini GF, Yacoub MH, Conti AA. The concept of quarantine in history; from plague to SARS. J Infection., 2004; 49: 257 – 261.

Ocaña Quevedo I. El lazareto de Mahón. Med. Seg. Trab., 2007; 53: 63 – 66.