El Dr. Allen Whipple (Fig.1) ha passat a la història de la cirurgia per haver efectuat la primera duodenopancreatectomia de la història, intervenció quirúrgica coneguda com operació de Whipple. Fou un gran cirurgià i sobre tot un mestre.

Nasqué a Iran, fill de pares missioners. Quan els pares tornen a Amèrica, Allen té nou anys i parla correctament persa i sirià, i ha après llatí. Aquesta facilitat pels idiomes li permet pagar-se els estudis donant classes de llatí. Es matricula a la Columbia University per estudiar medicina, on es gradua el 1908. Fa la residència en cirurgia a l’Hospital Roosevelt (1908 – 1911). En acabar, troba feina a l’Hospital Presbiterià de Nova York.

El 1921, accedeix al càrrec de cap del servei de cirurgia de l’hospital i és nomenat professor a temps complet de l’Escola de Medicina de la Universitat de Columbia (Fig.2).

Organitza en el servei que dirigeix una “Spleen clínic”, formada per un grup de metges interessats en les malalties hepatopancreaticobiliars, amb la intenció de fer estudis clínics i explorar nous procediments de cirurgia pel tractament de la hipertensió portal, els primers tractaments d’exèresi dels tumors del pàncrees i les primeres esplenectomies per tractar la púrpura trombòtica trombocitopènica. Entre aquests metges hi ha cirurgians que adquiriran un gran prestigi com Arthur Blakemore, que inventà, amb Sengstaken, la sonda per taponar les varices esofàgiques sagnants.

Arran d’un cas operat amb èxit d’un insulinoma, Whipple comença a rebre malalts amb tumors hormona-secretors. Amb l’experiència acumulada, defineix els criteris de diagnòstic de l’hiperinsulinisme causat per tumors pancreàtics : 1) hipoglucèmia espontània (< 50 mg/dl de glucèmia), 2) manifestacions neuropsiquiàtriques, i 3) milloria dels símptomes amb l’administració de glucosa.

També obté prestigi amb l’operació del càncer de pàncrees. El primer cas de duodenopancreatectomia va ser operat de casualitat. Whipple estava fent una demostració de cirurgia en una malalta en qui es sospitava un càncer gàstric. S’ha de tenir en compte que en aquell temps no hi havien encara mètodes d’imatge i el diagnòstic es basava en la clínica i per tant estava subjecte a errors.

Va ser en la laparotomia on es va veure que no hi havia càncer gàstric sinó pancreàtic, sense icterícia. Whipple estava fent una demostració quirúrgica davant uns visitants del servei i es va llençar a procedir a la resecció del tumor, improvisant la tècnica.

Whipple se’n va sortir amb èxit en aquest cas, perquè es va complir el que deien d’ell els seus alumnes: “Whipple opera lentament perquè primer fa la operació en el seu cervell i després la fa amb les mans”.

Allen Whipple fou el mentor de Virginia Apgar (veure aquesta entrada del blog de 17/02/22) i qui li va recomanar que es dediqués a l’anestèsia, recomanació que podem considerar, retrospectivament, va resultar molt encertada.

El 1946, als 65 anys, es retira de la pràctica de la cirurgia, però encara es manté en actiu, i respon a les invitacions que rep per reestructurar serveis hospitalaris de cirurgia i reformar l’entrenament mèdic en aquests hospitals. Whipple fou un home culte, molt aficionat a la música clàssica, especialment la música de cambra, i a la pintura. Era un bon jugador d’escacs i li interessava la història de la medicina. Durant els anys de jubilació, dedica temps a l’estudi de la història de la medicina del país on va néixer. En els anys de jubilació va escriure la seva autobiografia (Fig.3).

Referències

G Martinez Mier. Allen Oldfather Whipple: la cirugia y el cirujano. Cirujano General., 2002; 24 (4): 335-342.

JM Edmonson, Allen O. Whipple. Pancreatoduodenectomy. Gastrontest Endoscop, 2001; 54: 19A – 20A.