La neurologia neix i creix durant el segle XIX per les contribucions de metges anglesos, francesos i alemanys, com John H. Jackson, Joseph Babinski i Moritz H. Romberg (Fig.1), respectivament. Un famós historiador de la medicina, A. Karenberg, afirma que la Neurologia moderna comença amb Romberg amb el llibre “Text de les malalties nervioses en humans” (1840).

És sobretot conegut per l’epònim, signe de Romberg, que va ser un dels primers que els estudiants de la meva generació vàrem aprendre a explorar, juntament amb el signe de Babinski. El signe de Romberg consisteix en la pèrdua del control postural experimentat en tancar els ulls o en la foscor. Per examinar si el signe de Romberg està present, el pacient s’ha de posar dret, amb les cames juntes i mantenir la posició durant 30 segons amb els ulls oberts. Després, el pacient ha de mantenir la mateixa postura durant 30 segons més, aquesta vegada amb els ulls tancats.

Les oscil·lacions amb els ulls oberts podrien ser el símptoma d’una lesió cerebel·losa, mentre que les oscil·lacions amb els ulls tancats podrien ser el símptoma d’una patologia lligada al sistema vestibular.

La síndrome de Parry-Romberg, descrita per primera vegada pel metge anglès Calleb Parry (Fig.2) el 1825, i desenvolupada posteriorment per Moritz Romberg el 1846, és una síndrome neuro-cutània força estranya, caracteritzada per una lenta, progressiva i irreversible atròfia facial unilateral que afecta el teixit cel·lular subcutani, cartílag, teixit gras i estructures òssies. Albert Eulenburg, el 1871, va ser qui va descriure aquest conjunt de troballes craneofacials com Hemiatròfia Facial Progressiva (Fig.3).

Romberg és d’origen jueu, i neix el 1795 a la regió de Turíngia, a Alemanya. Estudia medicina a la Universitat de Berlin i es gradua el 1817. Fa la tesi doctoral sobre el raquitisme congènit, on descriu l’acondroplàsia. Fa una estada de sis mesos a Viena amb Johann Peter Frank, el creador de la Higiene moderna i autor d’un tractat sobre patologia medul·lar. Per la seva influència, Romberg decideix estudiar malalties del sistema nerviós.

El 1820, ingressa a l’Hospital Charité, com a metge de la Beneficència de Berlin, càrrec que ocuparà durant 25 anys. A l’hospital tracta els malalts neurològics i fa les autòpsies dels que moren per una malaltia neurològica. Tradueix llibres anglesos de neurologia.

El 1830, és nomenat privat-dozent de Patologia i Teràpia Especial de la Universitat de Berlin. De 1831 a 1837, la direcció de l’hospital li encarrega que s’ocupi dels malalts colèrics. El 1840, ascendeix a professor associat de la universitat. Escriu el primer llibre alemany de neurologia, que és traduït a l’anglès. El 1845, és nomenat catedràtic de Patologia Especial i Terapèutica de la Universitat de Berlin.

Romberg valorava molt la necessitat de fer una bona exploració física, que considerava indispensable per fer un diagnòstic. Per fer les seves classes, utilitzava tant els malalt privats com els indigents que anaven a l’hospital. Es va convertir en un mestre molt popular i molt respectat, malgrat les seves receptes (Fig.4).

El seu llibre “Malalties del sistema nerviós”, escrit entre el 1840 i el 1846 mentre era director de l’hospital Charité, va ser el llibre d’estudi de la neurologia a Alemanya durant molts anys. Romberg va descriure la fisiologia de la funció neurològica i va fer el primer intent real de sistematitzar la malaltia neurològica

Fou molt amic de Johann Friedrich Dieffenbach, amb qui fa experiments en animals. Introdueix a Alemanya els mètodes de la percussió i auscultació toràciques, que encara no es coneixien a Berlin.

Mor als 78 anys d’insuficiència cardíaca.

Referències

Pearce JMS. Romberg and his sign. Europ Neurol., 2000; 58: 1201 – 1296.

LPeter J. Kocler, . George W. Bruyn,, John M. S. Pearce. Neurological eponyms. Oxford University Press, 2000.