Chopin és el paradigma del músic romàntic (Fig.1). La seva mort als 39 anys, la seva relació amorosa amb George Sand i la malaltia que el va limitar físicament tota la vida, el fan un exemple d’un músic extraordinàriament dotat a qui la malaltia li va dificultar el seu creixement musical.

Sempre s’ha pensat que Chopin va morir per una tuberculosi pulmonar, que era la malaltia més prevalent entre la gent jove en el segle XIX, però alguns articles recents, que examinen des del punt de vista mèdic la vida de Chopin, plantegen dubtes sobre aquest diagnòstic i proposen algunes alternatives.

La història clínica de Chopin comença ja a la infància. El 1826, quan tenia 16 anys, va tenir el primer episodi amb símptomes respiratoris i aparició d’adenopaties cervicals, que va durar uns sis mesos. Als 21 anys té les primeres hemoptisis durant un episodi febril amb dolor toràcic. Als 25 anys té un episodi interpretat de bronquitis que el té de baixa durant uns mesos. L’any 1837, quan té 27 anys, li diagnostiquen tuberculosi pulmonar arran d’unes hemoptisis.

Des de 1839 fins a 1847, el seu estat general no és bo. Se sent feble, prim i no pot pujar escales. Els dibuixos de Chopin (Fig.2) el mostren amb unes cames primes i un tòrax emfisematós.

El 1848 segueix empitjorant. Té tos i mal de cap. L’any següent està pitjor, i mor el 17 de novembre de 1849 (Fig.3).

Durant diversos períodes ha tingut episodis de diarrea que no van ser caracteritzats, ni diagnosticats.

La major part dels metges que el van visitar durant aquests abans havien diagnosticat una tuberculosi, excepte un d’ells, el Dr. Gaubert, que negava aquest diagnòstic.

L’autòpsia la va fer el catedràtic d’Anatomia Patològica, el Dr. Cruveilhier, que no va afirmar amb fermesa que fos tuberculós. Malauradament l’informe de l’autòpsia es va perdre. L’única cosa que es conserva de Chopin, en una església de Varsòvia, és el cor, que va ser examinat un cop, però no se n’ha fet cap estudi genètic.

No sabem, per tant, de què va morir Chopin, però algunes opinions desacrediten el diagnòstic de tuberculosi i evoquen la possibilitat d’altres diagnòstics, com un dèficit d’alfa 1 antitripsina o una malaltia quística del pàncrees.

En contra del diagnòstic de tuberculosi és el seu començament a la infància, no explica algunes manifestacions clíniques com les diarrees i els edemes que presentava, així com l’aparició d’emfisema. El fet que dues germanes estiguessin malaltes (la petita mor als 14 anys i l’altre als 48 anys) permet evocar una malaltia de base genètica.

El dèficit d’alfa 1 antitripsina (AAT) és una malaltia molt infreqüent que cursa amb emfisema pulmonar, insuficiència respiratòria i sovint una cirrosi hepàtica. La característica diagnòstica és la presencia de dipòsits d’AAT a les cèl·lules hepàtiques, que no pot ser exportat al plasma. Perquè la proteïna dels malalts té una composició química diferent de la dels sans, que sí s’exporta al plasma. En favor d’aquest diagnòstic seria l’afectació familiar, l’inici precoç, els edemes i l’emfisema. L’absència de cirrosi en l’autòpsia no afavoreix aquest diagnòstic.

Un altre diagnòstic proposat fou la fibrosi quística (FQ) del pàncrees, que cursa amb bronquièctasis, que causen hemoptisis, i infeccions respiratòries. A la FQ sol haver-hi acropàquia. No hi ha cap menció en la historia clínica de Chopin de l’existència d’acropàquia, però el fet que sempre portés guants fa pensar que potser els feia servir per ocultar-la.

No tenim manera d’afirmar i negar aquestes interpretacions que es resoldrien si es fes un examen genètic del cor de Chopin.

Referències

Pablo Young, Jorge M. Bernaciak, Julio E. Bruetman, Bárbara C. Finn, Marcelo C. Miranda. Federico Chopin (1810-1849) y su enfermedad. Rev. méd. Chile 2014; .142 (4): 529 – 535.