La guerra de Cuba va ser un pèssim negoci per Catalunya. En poc menys de quatre anys, l’exèrcit colonial espanyol va perdre 60.000 soldats, d’un total de 250.000 efectius. Deu mil van morir a causa del foc enemic i 50.000 de malalties, principalment febre groga.

Molts dels soldats que van tornar vius després de la derrota de l’exèrcit espanyol a la guerra van tornar malalts i alguns van morir en terra espanyola. El 26 de setembre de 1898, va arribar al port de Barcelona un contingent de 30 soldats, 27 de lleva i 3 voluntaris. Venien malalts, del cos i l’esperit.

Dels 3.600 voluntaris catalans (Fig.1) que es van reclutar el 1898 per enviar a Cuba quan les coses anaven malament, ben pocs van tornar a casa.

La creació del cos de voluntaris va ser idea d’un grup de negociants i empresaris que veien que el curs de la guerra no els hi era favorable, i que segurament perdrien les seves possessions a l’illa. Aquest homes convencen el govern del general Prim, que accepta col·laborar en el projecte, reservant-se el nomenament dels comandaments del cos de voluntaris, que serien militars de carrera.

Aquesta iniciativa no va tenir cap efecte, en part perquè es prenia tard, quan el curs de la guerra era favorable a l’exèrcit independentista cubà associat a l’americà. L’entrada en guerra dels americans va ser el que va donar la victòria als cubans.

L’exèrcit espanyol, amb un comandament força deficient, va haver de lluitar contra la febre groga i contra els insurrectes. La febre groga va ser un enemic indestructible.

La febre groga havia arribat a Cuba amb els esclaus provinents de l’Àfrica Equatorial a finals del segle XVIII, transportats en part per vaixells de negrers catalans, i s’havia fet endèmica a Cuba, i alhora com un focus de difusió de la malaltia, especialment a Espanya, amb qui tenia un contacte regular a través de vaixells dedicats al transport de mercaderies. A Barcelona hi hagué una important epidèmia de febre groga l’any 1821 (veure aquesta entrada del blog de 14/05/21), atribuïda a mariners malalts del vaixell Gran Turc que, provinent de Cuba, va arribar al port de Barcelona el 29 de juny. En aquesta epidèmia moriren unes 6.000 persones, el 6 % de la població de la ciutat.

No hi ha constància que els responsables de l’exèrcit espanyol a Cuba haguessin fet alguna maniobra per reduir l’impacte de la febre groga entre els soldats. No van fer cap contacte amb la persona que més sabia de febre groga, el metge cubà Carlos Finlay Barrés (Fig.2), que estava convençut que la malaltia es transmetia per picades de mosquit. Finlay, que vivia a L’Havana, era fill de Rosa Barrés, catalana, nascuda a Reus.

Segur que Finlay hauria proposat mesures contra el mosquit si se li hagués consultat quines accions convenia emprendre. Segurament els militars espanyols no coneixien Finlay ni van fer gestions per saber si hi havia experts de la febre groga. Es va perdre una possibilitat de frenar el desastre si s’haguès lluitat contra el mosquit com va fer anys després el cap de la sanitat de l’exèrcit americà, William Gorgas (Fig.3), que també era d’ascendència catalana, ja que els seus avis eren de Sitges, havien emigrat a Louisiana, al delta del Mississipí, a primers del segle XIX. Gorgas va fer una campanya de desinfecció eliminant aigües estancades que va resultar eficaç, quan l’exèrcit espanyol ja havia abandonat l’illa.

Referències

P. Domingo. Cuba, Estados Unidos y España en el descubrimiento de la fiebre amarilla . Anales de medicina y Cirugia, 19656;XLVI., 36i9 -395.

Oriol Junqueras. Els catalans i Cuba. Edicions Raval, Barcelona, 1998.