A la Baixa Edat Mitjana, la medicina es practicava sense necessitat d’haver fet estudis previs. Consistia simplement en l’aplicació de remeis naturals i en el tractament de les ferides amb aplicació d’untura d’oli d’oliva o de bàlsam, seguida d’un embenat.

Els metges àrabs només exercien en zones on hi havia comunitats mossàrabs, els metges cristians ho feien en els monestirs, i els jueus en les jueries de les poblacions grans. Aquests darrers estaven molt ben considerats i solien ser consultats pels nobles i per les famílies reials, malgrat la hostilitat de l’església catòlica pel temor que els jueus exercissin una influència negativa sobre els cristians malalts.

De fet, el concili de Letran, l’any 1215, prohibeix que els cristians sol·licitin l’atenció mèdica de metges jueus. En el concili de Tarragona, el 1307, es repeteix la mateixa consigna. No obstant això, tant els reis com els nobles incompleixen aquestes normes (Fig.1).

Els metges que exercien al principi de l’Edat Mitjana no estaven sotmesos a cap control. Al segle XIII, es comença a reglamentar l’exercici de la medicina, exigint que per exercir s’hagi superat un examen de coneixements davant un tribunal d’experts en medicina, tal com van determinar les Corts Generals de Montsó el 1363.

Els metges jueus eren els que tenien més prestigi entre els cristians i, per les seves consultes que tenien habitualment en el seu domicili, hi passava un gran nombre de pacients.

Hi havia cirurgians barbers i físics, que és el nom que es donava al metges que no operaven. Els primers feien sagnies, drenaven abscessos superficials, treien queixals (Fig.2) i poques coses més (veure aquesta entrada del blog de 06/01/22). Alguns estaven especialitzats en tractar les cataractes (Fig.3). Els físics veien els malalts, prenien el pols i examinaven l’orina. L’examen de l’orina, o uroscòpia, era el mètode diagnòstic fonamental, i segons el resultat, prescrivien. Disposaven dels següents medis terapèutics: sagnies, laxants, sinapismes, infusions d’herbes i dieta.

Entre el metges hi havia dues categories: els que simplement eren metges i els que estaven acreditats per ensenyar als que volien ser metges, que es denominaven mestres. L’aprenentatge durava quatre anys i es feia residint a casa del mestre, de qui aprenia l’ofici acompanyant-lo quan anava a visitar o a la consulta en l’obrador del mestre.

Els metges jueus eren els més sol·licitats. Cobraven per acte mèdic sovint amb diners, però a vegades en espècies. Hi ha molts documents de l’època que mostren que persones de la noblesa sol·licitaven del rei que eximís del pagament d’impostos a un metge jueu en compensació de l’atenció mèdica que havien rebut.

En els anys de la Inquisició, la vida dels metges jueus que s’han quedat al país, adoptant la religió cristiana, és poc satisfactòria. Son objecte de vigilància per temor que la seva conversió sigui fictícia i continuïn fent les pràctiques del judaisme en privat.

La creació d’Estudis Generals, que serien les primeres universitats que es creen a Catalunya, permeten la formació de metges amb uns coneixements assegurats i amb una titulació.

El primer dels Estudis Generals és el de Lleida, creat l’any 1300, i el segon el de Barcelona, creat pel rei Martí l’Humà. Els metges formats als Estudis Generals son metges de toga llarga, que era un nom per designar els metges amb estudis universitaris. Els jueus no són acceptats als Estudis Generals, que exigeixen que tots els alumnes hagin acreditat la puresa de sang.

En aquest període en ple segle XIII, ja hi havia cirurgians barbers als monestirs on s’ocupaven del cabell i de la tonsura dels frares. Es denominaven també cirurgians romancistes perquè no sabien llatí, sinó únicament la llengua parlada en el país.

En l’època medieval, algunes dones tenien activitat sanitària, especialment fent de llevadores (Fig.4). Algunes feien de metge, amb força acceptació popular, malgrat que les lleis no permetien que les dones exercissin (Fig.5). No obstant, algunes ho feien, com Francesca de Barcelona, de qui l’escriptora Laia Perearnau ha publicat una biografia novel·lada del personatge, que ha sigut premiada amb el premi Nèstor Luján 2022.

Referències

Adriana Hernández. Los judíos y la medicina. Una profesión en dos contextos. Cuadernos Judaicos ISSN: 07188749 N° 36 -Diciembre 2019