L’any passat es van complir 105 anys del descobriment de l’heparina. La seva producció industrial ha permès disposar d’un fàrmac d’una utilitat extraordinària, essencial per l’expansió de la cirurgia cardíaca i vascular, així com per la introducció de l’hemodiàlisi i per la prevenció de la malaltia tromboembòlica.

L’heparina és un anticoagulant natural, que impedeix la formació de coàguls de sang. El seu descobriment va tenir lloc en el laboratori del Dr. William H. Howell, el primer catedràtic de fisiologia que va tenir la John Hopkins University (Fig.1). Qui va descobrir la heparina va ser Jay McLean, estudiant de segon any de medicina a la John Hopkins University Medical School.

Jay McLean (1890 – 1957) (Fig.2) va tenir una infància difícil. Queda orfe de pare als 4 anys. Té un padrastre als 5 anys i la família perd tots els seus béns en el terratrèmol de San Francisco de l’any 1906. El padrastre no li vol pagar els estudis i Jay ha de treballar un any per pagar-se la matrícula.

El segon any de carrera ingressa al laboratori de William Howell, que li encarrega que investigui sobre factors procoagulants distints de la cefalina.

El 1916, McLean descobreix un fosfàtid liposoluble amb propietats anticoagulants en el fetge dels gossos. Quan McLean presenta a Howell la seva troballa, aquest es mostra escèptic fins que McLean li demostra que en abocar aquesta substància en sang recentment extreta, s’impedeix que coaguli.

Howell no li deixa publicar la troballa, i passa un temps per caracteritzar aquesta nova molècula, a la que denomina heparina, pel seu origen en fetge, que en grec es diu hepar. Howell publica aquesta troballa l’any 1918 amb un altre estudiant, E. Holt, amb qui ha estudiat els factors anticoagulants del fetge, però en l’article no es menciona el nom de McLean.

William Howell (1860 – 1941) havia nascut a Baltimore i estudiat al John Hopkins University Medical School. Als 29 anys era catedràtic de fisiologia de la Universitat de Michigan i als 33 anys de la John Hopkins. Va escriure un tractat de fisiologia que va tenir molta acceptació.

Howell no fa cap estudi clínic per valorar l’eficàcia de l’heparina, que la utilitzen només per evitar que la sang dels tubs d’assaig, que s’ha d’examinar per fer anàlisis, no es coaguli en el tub. El primer estudi el fa Best, que havia descobert la insulina amb Banting i era llavors catedràtic de Fisiologia a Toronto. L’estudi es va poder fer ja que havien descobert la protamina, que té un efecte antagònic a l’heparina i permetia contrarestar-ne un efecte excessiu.

McLean ha deixat la John Hopkins i es dedica a la cirurgia i a la radioteràpia. Exerceix en diversos llocs i passa molts any reivindicant la seva autoria en el descobriment de l’heparina, que tothom atribuïa a Howell. Ho fa en forma de cartes al director de revistes mèdiques i en conferències, sense obtenir cap resultat (Fig.3).

L’any 1957, Irving Wright, que va ser un dels primers en usar heparina, invita Mclean a participar en un simposi sobre l’heparina i li demana que expliqui els seus records del que havia passat el 1916. Malauradament, McLean morí d’un infart de miocardi als 67 anys, sense haver pogut participar en la reunió. L’esborrany del treball que estava preparant va ser publicat dos anys més tard a Circulation.

El reconeixement de McLean va arribar el 1963, quan es va col·locar una placa de bronze en el Departament de Farmacologia de la John Hopkins University, que reconeix la autoria de McLean en el descobriment de l’heparina.

Referències

Conrad R. Lam. The strange story of Jay McLean, the discoverer of heparin. Henry Ford Hospital Medical Journal, 1985; 33 (1): 18-23