Barcelona té, com moltes ciutats europees, un museu d’història de la medicina, però no disposa de seu física, és a dir que només es pot visitar de manera virtual a través de la seva pàgina web.

El Museu d’Història de la Medicina de Catalunya (MHMC) va ser creat l’any 1979 pel Dr. Felip Cid (Fig.1), catedràtic d’història de la medicina de l’Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Cid va convèncer al sr. Antoni Forrellad, un ric empresari del Vallès, amic seu i home fort de Banca Catalana que li facilités un local per instal·lar-hi el museu.

El museu es va inaugurar l’any 1981 en una casa unifamiliar del passatge Mercader nº 11, on hi havia viscut i tingut la consulta el Dr. Lluís Vila d’Abadal, otorinolaringòleg i membre fundador d’Unió Democràtica de Catalunya (Fig.2). El museu va estar obert fins 1995, quan el Servei de Museus del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya va considerar que no es podria considerar mai un museu perquè no era accessible a la gent amb cadira de rodes. A aquest contratemps s’hi va afegir la existència de filtracions que varen obligar a refer la teulada, i guardar les peces per evitar que es fessin malbé.

El Dr. Cid va cessar de la direcció del Museu i es va nomenar un altre patronat de la Fundació Museu, presidit pel president del Col·legi de Metges de Barcelona, el Dr. Ramon Trias Rubiés. Aquest nou patronat, amb representació de la UB, la UAB, la RAMC, l’Acadèmia de Ciències Mèdiques que ha anat canviant de composició en els darrers 30 anys, no ha tingut èxit en la obtenció d’un local on exhibir les més de 10.000 peces i conservar el notable fons documental i d’imatges que posseeix, col·lecció que representa l’evolució de la medicina i de les especialitats mèdiques al llarg del període contemporani entre les acaballes del segle XVIII i la fi del segle XX.

El contingut del Museu és ara propietat del Col·legi de Metges de Barcelona, que no disposa d’un local on exhibir el museu, ni ha aconseguit la cessió d’un dels locals buits de que disposen l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona, malgrat les gestions fetes davant aquestes institucions. El Museu ha estat viu per l’esforç del seu director, l’historiador Alfons Zarzoso, que ha convertit el museu en virtual, per permetre que les persones interessades puguin contemplar la riquesa en objectes del museu. A més del museu virtual, s’han emprès altres accions en aquests darrers deu anys amb un nou patronat, presidit per mi mateix, consistents en disposar de sub-seus del museu ubicades en altres centres o espais de Catalunya. Hem tingut durant diversos anys una exposició de peces del museu a l’edifici que era el museu de Sant Feliu, i ara s’està construint una altra sub-seu, impulsada pel nou president del patronat, el Dr. Xavier Sierra (Fig.3) a la universitat de Vic.

Som conscients que els museus de medicina són menys atractius pels visitants que els museus d’art, però els països avançats també han de tenir un espai on s’expliqui com ha evolucionat i progressat, la medicina, un lloc on es conservi el patrimoni històric d’aquesta disciplina a cada territori. Lamentem que les institucions administratives (ajuntament), polítiques (Generalitat) o culturals (universitat) s’hagin girat d’esquena davant la necessitat de fer viure el Museu d’Història de la medicina catalana.

Aquesta entrada del blog podria ser un element de crida perquè tots els seus lectors, un cop coneguda la situació, escriguin notes als diaris fen constar la situació i la necessitat de canviar les coses. Els gallecs tenen un refrany molt encertat, que es pot aplicar a aquesta situació: “Quien no llora, no mama”. Us demanem el vostre ajut.

Referència

Zarzoso Orellana. El Museu d’Història de la Medicina de Catalunya. Terminalia, 2013; núm. 7, pp. 55-56