França ha tingut una notable tradició d’expertesa en el camp de la dermatologia. Un hospital parisenc, l’Hospital Saint-Louis, ha estat la meca de tots els dermatòlegs catalans que han passat temporades més o menys llargues fent formació de post-grau, un cop acabada la llicenciatura.

El responsable del prestigi de l’Hospital Saint-Louis com escola professional de dermatologia es deu en certa mesura a Jean-Louis Alibert (Fig.1), que en accedir a la direcció del servei de Dermatologia el converteix en un centre que atén preferentment pacients amb malalties cutànies. En aquell temps, principis del segle XIX, no hi ha encara càtedra de Dermatologia i el Dr. Alibert és contractat com a catedràtic de Matèria Mèdica i Terapèutica (Fig.2). Alibert és ja un metge de prestigi, que ha sigut nomenat metge dels reis Louis XVIII i Charles X, i ha sigut dignificat amb el títol de baró.

Alibert va començar la carrera de medicina a París als 26 anys perquè abans s’havia volgut dedicar a l’ensenyament. Com alumne va tenir mestres de gran prestigi, com el cirurgià Pierre Desault, el clínic Jean-Nicolas Corvisart, el fisiòleg Xavier Bichat i el psiquiatre Philippe Pinel.

Fa la tesi el 1799, dirigida per Philippe Pinel, titulada ”Dissertatioin sur les fièvres pernicieuses ou ataxiques intermittentes”.

Aviat s’interessa per la dermatologia i dibuixa les principals lesions que caracteritzen les malalties cutànies. Pretén fer una classificació de les malalties de la pell, aplicant un sistema que utilitzen els botànics i que representa com un “arbre de les dermatosis” (Fig.3), paraula que utilitza com a sinònim de malaltia cutània.

A més publica “Description des maladies de la peau”, molt ben il·lustrat amb làmines en color (Fig.4) així com biografies de científics famosos. El 1810, descriu el queloide, i el 1819, descriu per primer cop l’artritis psoriàsica.

Com a dermatòleg és conegut per haver descrit la micosi fungoide el 1806, que inicialment s’havia denominat síndrome d’Alibert i Bazin, en honor del dermatòleg Pierre – Antoine Bazin.

El 1808, s’injecta teixit tumoral d’una malalta amb càncer de mama al mateix temps que alguns dels seus assistents, sense que tingués cap efecte advers, tret d’una reacció inflamatòria local en el punt de la injecció. D’aquí va concloure que el càncer no és una malaltia contagiosa.

Tingué fama com a docent pel seu dinamisme i perquè el seu ensenyament era pràctic. Era molt teatral i tenia molt bona oratòria. A les seves classes hi anava tanta gent que sovint havia de donar -les al jardí sota els arbres.

L’escola d’Alibert competia amb la de l’anglès Robert Willan. Aquest també havia escrit un llibre ”On cutaneous diseases” amb il·lustracions colorejades i també aportà una classificació a la manera dels botànics.

El 1804, Alibert havia publicat un llibre de terapèutica (Fig.2), que es va traduir al castellà, però es va considerar de poc interès perquè no aportava informació moderna. Alibert és protagonista d’una pintura on sembla vacunar un nen de la verola, obtenint la limfa vacunal d’un altre nen, ja vacunat (Fig.5). El quadre va ser pintat per Desbordes i il·lustra com era la vacunació a principis del segle XIX. L’escena té lloc al castell de Liancourt i la dona que sosté las criatura és una poetessa, Marcelina Desbordes, neboda del pintor.

La vacunació contra la verola no va ser acceptada unànimement en els països més desenvolupats d’Europa i va ser objecte d’una campanya en contra, duta a terme mitjançant dibuixos satírics (Fig.6).

Alibert va morir el 1837 d’un càncer gàstric.

Referències

JL Fresquet. Jean-Louis Alibert (1708 – 1837). Historiadelamedicina.org

Mark Allen Everett. Jean-Louis Alibert, The Father of French Dermatology. Inter.J.Dermatol, 1984; 23 (5): 351-356.

Rosa Mª Diaz Diaz et al. Los tres grandes. Segunda parte: Jean-Louis-Marc Alibert (1768-1837). Actas Dermo-Sifiliográficas, 2002; 93: 413-415