Nicole Girard-Mangin era una metgessa francesa, que va ser militaritzada per error a l’inici de la 1ª Guerra Mundial, i que va estar a l’exèrcit durant tota la guerra sense ser gaire apreciada pels seus superiors pel fet de ser dona. Havia passat a l’oblit, malgrat els serveis prestats, fins que l’any passat va sortir la seva primera biografia que la situa en el lloc que es mereix, i on es reconeixen els seus mèrits.

Va néixer Nicole a París, el 1878, en una família benestant dedicada a la venda de xampany. Als 18 anys, comença la carrera de medicina, que interromp el 1899 per casar-se amb André Girard, que treballa amb el seu pare. Acompanya el seu marit en els viatges de negocis, fins que té un fill. Adquireix el cognom del marit, con és costum a França, però conserva el seu, unint el del marit i el seu amb un guió.

El 1903, es divorcia del seu marit i reprèn els estudis de medicina, gràcies a la pensió alimentària que li és assignada. Un cop llicenciada, es queda a l’Institut Pasteur, a l’equip del Dr. Roux, per treballar en tuberculosi. El 1909, fa la tesi doctoral sobre “Les poisons cancéreux” (Els verins cancerosos). El 1914, està dirigint el dispensari antituberculós de l’Hôpital Beaujon.

L’agost d’aquell mateix any, és mobilitzada per un error de la burocràcia de l’exèrcit. Rep un escrit a nom de Gerard Mangin, que confon el cognom Girard amb el nom propi Gerard, instant-la a que s’incorpori a l’exèrcit. Nicole, en comptes d’avisar de l’error, es presenta a l’hospital termal de Bourbonne-les-Bains, lloc de destí, on és acceptada com a metge auxiliar, ja que hi ha carència de sanitaris, però amb un salari d’infermera (Fig.1). No hi ha uniformes femenins a l’exèrcit francès i n’hi han de fer un a mida, copiat de l’uniforme per a dones de l’exèrcit britànic.

El 1916, és traslladada a un hospital de Verdun, on ingressen malalts amb febre tifoide, però ha de recórrer tot el sector, operant malalts i ferits per tots els hospitals de la regió. És aquest any quan un amic li regala una gossa, a qui li posa el nom de Dun (de Verdun), que l’acompanya a tot arreu, perquè, com diu ella, la protegeix dels homes (Fig.2).

Finalment és destinada a l’hospital de Glorieux, que es convertirà en el centre mèdic de la batalla de Verdun durant tot l’any 1916. La situació els força a tenir comportaments heroics, com quan van traslladar 175 malalts amb una única ambulància a llocs més segurs. Aquell any l’ascendeixen a oficial metge i, el 1917, ascendeix a capità.

Li encarreguen la direcció de l’hospital Edith Cavell de París, on forma auxiliars d’infermeria i presideix el consell d’administració (Fig.3). Ha d’afrontar, a més, una epidèmia de grip espanyola, malgrat la qual cosa va ser l’hospital amb menys morts de París gràcies a les mesures higièniques que proposà.

Torna a la vida civil, un cop acabada la guerra, sense cap reconeixement. S’involucra amb la Creu Roja i dona conferències sobre el paper de la dona a la guerra i sobre la infermeria militar.

Mor el 6 de juny de 1919. Sembla que la mort va ser per una sobredosi amb intencionalitat suïcida, degut a que li havien diagnosticat un tumor inoperable.

Mai va rebre cap reconeixement o distinció de l’exèrcit francès.

Referències

Virginia Gasull. Nicole. Penguin Random House, 2021