William Withering (Fig.1) era un metge anglès, nascut a Wellington el 1741, fill d’un apotecari. Va estudiar medicina a Edimburg, on és deixeble d’Alexander Munro i William Cullen, dos destacats professors de l’escola de medicina d’Edimburg, que era la més important del món en la segona meitat del segle XVIII. Després de graduar- se el 1766, fa una breu estada a París a l’hospital Hôtel-Dieu. Torna a Anglaterra per establir-se a Stafford, on exercirà a l’hospital local i a la seva consulta privada.

Un dels seus malalts, que patia de “tenir el cor dèbil”, va millorar en prendre un preparat de plantes tradicional de la zona on habitava, que va preparar una vella remeiera.

Withering s’interessa per la causa de la millora i troba que, en el preparat que el malalt havia pres, hi havia fulles de digital (Fig.2).

La digital era considerada com un verí, però Withering pensa que podria ser la responsable de l’efecte beneficiós en el malalt, perquè els altres components del preparat que va prendre el malalt no eren actius.

Probablement Withering es va decidir per estudiar la digital perquè tenia molt interès per la botànica. Havia fet un inventari de les plantes d’Anglaterra, que va tenir un gran èxit quan es va publicar, perquè se’n van fer 14 edicions. Withering tenia també molta afició a la micologia i va ser pioner a Anglaterra en la identificació de bolets. Vivint a Stafford, tenia poca clientela, i per tant tenia temps per dedicar-se a herboritzar.

La digitoxina i la digoxina, presents en les fulles, flors i llavors de la digital, la protegeixen de l’atac de predadors, degut a la seva toxicitat. La seva ingesta sovint és fatal. Actuen inhibint, de forma reversible, la bomba de Na-K ATPasa, per això augmenta el calci intracel·lular. Aquest increment produeix un efecte inotròpic positiu.

També produeix un efecte vagal, i per aquesta raó s’utilitza en la regulació de les arítmies cardíaques i per alentir les pulsacions del ventricle en els casos de la fibril·lació auricular. Degut a l’efecte vagal, la digital no té efectivitat quan el malalt té el sistema nerviós simpàtic al límit, com succeeix en persones greument malaltes.

L’any 1775, és contractat a l’Hospital General de Birmingham (Fig.3) i, convençut del potencial terapèutic de la digital, comença a experimentar amb 156 malalts hospitalitzats. Després d’analitzar extractes de diferents parts de la planta, recollides en diferent èpoques de l’any, decideix utilitzar fulles seques recollides abans de la floració, en pols i no en cocció.

Detecta que els efectes tòxics són dosi-dependents: nàusees, vòmits, diarrees, bradicàrdia, xantòpsia. També comprova que la digital és eficaç en molts casos d’hidropesia (2/3 dels casos), però no en tots, i finalment demostra que s’ha de reduir la dosi si es detecten efectes secundaris (nàusees) (Fig.4). No és capaç d’interpretar quin és el mecanisme d’acció del producte.

La digital no es començarà a utilitzar com a diürètic i cardiotònic fins el 1880, ja que el marge que hi ha entre efectivitat i toxicitat de la digital és molt petit, i això limita el seu ús.

Eugène Homolle aïlla la digitalina i Claude-Adolphe Nativelle, que era un farmacèutic amb oficina de farmàcia, aïlla la digitalina cristal·litzada el 1867, més pura i eficaç que la digitalina.

Withering va tenir algun malalt tractat que va presentar una resposta espectacular. En la seva època, se’l considerava el metge més important resident fora de Londres.

El 1783, es troba malalt i s’auto-diagnostica una tuberculosi pulmonar. Es desplaça a Portugal, buscant un clima millor. Allà exerceix la medicina i guanya molts diners, tot i que visita molts pobres sense cobrar. El seu interès per investigar el porta a estudiar les aigües medicinals de Caldas de Rainha, per això l’elegiran membre de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Portugal.

Torna a Anglaterra i mor el 1799.

Referències

Jose Luis Fresquet. William Whitering (1741 – 1799). Historiadelamedicina.org

Howard A.Bessen. Therapeutic and toxic effects of digitalis: William Withering, 1785. J. Emergency Medicine, 1986; 4 (3): 243-248.