Molts es poden sorprendre en saber que, en el segle XIX, la morfina es va utilitzar com un analgèsic pel dolor menstrual, l’heroïna com antitussigen i la cocaïna com un anestèsic local, abans que fossin considerades substàncies perilloses i es proscrigués el seu ús en descobrir que causaven addicció als qui les prenien.

També el cànnabis va ser introduït en la medicina com un fàrmac útil pel seu efecte anticonvulsivant (Fig.1) i l’haixix com a tractament de l’insomni.

La primera d’aquestes substàncies que es va introduir en el sistema sanitari va ser el cànnabis, que el va produir un farmacèutic, Peter Squire, pel suggeriment d’un metge irlandès, William B. O’Shaughnessy, que havia estat professor a la Calcuta Medical School i tornà a Londres el 1842. El cànnabis es venia a Anglaterra com a “extracte de Squire”.

L’haixix va adquirir prestigi farmacèutic degut a sir John Russell Reynolds, metge de la reina Victòria, que publicà a The Lancet, el 1890, un article sobre les virtuts terapèutiques de l’haixix. Es va mantenir força anys, fins que va ser retirat de la farmacopea britànica el 1932.

La morfina va ser àmpliament utilitzada per tractar el dolor causat per les ferides de guerra dels soldats de la Unió en la guerra de secessió americana (veure aquesta entrada del blog del 22/9/22), i aviat pels metges particulars nord-americans per tractar la dismenorrea de les noies de casa bona.

Quan es va veure que en pocs anys els metges havien causat una epidèmia de drogoaddicció, van intentar neutralitzar aquest efecte substituint la morfina per l’heroïna, que havia sigut sintetitzada pel químic anglès C. R. Alder Wright, el 1874 al St. Mary’s Hospital de Londres, el mateix hospital on es va descobrir la penicil·lina (veure aquesta entrada del blog de 18/05/21).

La companyia Bayer es va interessar per l’heroïna que podria utilitzar-se com un analgèsic i com antitussigen, tot i que només es va autoritzar la seva comercialització com antitussigen (Fig.2). El 1899, Bayer venia heroïna, sense recepta mèdica, com antitussigen en més de 20 països. Quan es va reconèixer que causava addicció, es va perseguir com un perill públic, així com la morfina.

Un fàrmac que es va utilitzar com a descongestionant nasal va ser l’anfetamina, que Smith, Kline & French havia sintetitzat el 1887. No va ser fins que es va començar a prescriure com anorexigen pel tractament de l’obesitat a finals de la dècada dels anys cinquanta del segle passat, que es va comprovar la seva capacitat addictiva, en posar-se de moda entre els estudiants per mantenir-se desperts i poder estudiar a les nits.

Un altre producte que es va intentar comercialitzar com anorexigen, sense aconseguir-ho, fou la metilendioximetanfetamina, coneguda també com “èxtasi”. També es va proposar el seu ús com agent facilitador de les relacions, que podria afavorir el contacte entre psicoterapeuta i el seu client. Mai es va autoritzar la seva producció industrial per la industria farmacèutica.

Les drogues que han conservat més atractiu entre els consumidors son la cocaïna i la ketamina. Les dues van començar sent fàrmacs.

La cocaïna és un alcaloide de la planta de la coca, aïllada pel químic alemany Albert Niemann, que es vas utilitzar com a tractament del dolor odontològic dels nens (Fig.3) i també en el tractament de la gota en els adults. Sigmund Freud va conèixer, el 1884, els efectes de la cocaïna llegint un article d’un metge militar alemany, “Importància i efectes psicològics de la cocaïna“, i va intuir la possibilitat de que pogués servir per tractar algunes malalties psiquiàtriques. Freud va iniciar els seus estudis sobre la cocaïna. Inicialment, la va provar ell mateix i va comprovar una millora en el seu estat depressiu habitual, a més de guanyar seguretat i capacitat de treball.

El 1884, va escriure el seu famós treball (“Sobre la coca“), on afirmava que aquesta substància era un medicament molt eficaç per combatre la depressió, eliminar molèsties gàstriques de tipus nerviós i incrementar la capacitat de rendiment físic i intel·lectual. Afirmava també que no produïa hàbit, ni efectes secundaris, ni vici.

Freud va abandonar la defensa de la cocaïna i finalment es va negar a que els articles que publicà sobre aquesta substància figuressin a les seves obres completes, després de comprovar els seus efectes indesitjables, inclosa la mort del seu amic i col·lega Ernst Fleischl.

Tot i això, va recomanar la cocaïna a l’oftalmòleg Karl Koller, que va confirmar la seva gran eficàcia, diluïda en forma de col·liri, com a anestèsic en intervencions quirúrgiques oculars, com les cataractes. Amb aquest descobriment, la medicina va fer un pas de gegant i va néixer l’anestèsia local.

Un cirurgià americà, William Halsted, que estava fent una estada a Viena, coneix els treballs de l’oftalmòleg i decideix experimentar amb la cocaïna per si es pot utilitzar com anestèsic local (veure aquesta entrada del blog de 23/09/21). Malauradament Halsted i altres col·laboradors es convertiren en drogoaddictes. Halsted fou ingressat en una clínica de deshabituació, on van intentar corregir l’addicció a la cocaïna amb morfina, i amb això li varen crear una segona addicció.

La ketamina és un anestèsic convertit, com el fentanil, un altre anestèsic, com a una droga de molta difusió (Fig.4).