Jobert de Lamballe (Fig.1) ha passat a la història de la cirurgia francesa per les següents raons: 1) va ser un gran expert en cirurgia uterina, en la correcció de les fístules vesico-vaginals, que abans d’ell es consideraven incurables, 2) va ser l’introductor de l’anestèsia amb èter a França i 3) va ser el metge personal de Napoleó III.

Havia nascut a un poblet de la Bretanya el 1799, en el si d’una família humil. Un canonge que l’acollí a casa seva li pagà els estudis de medicina, i li havia ensenyat llatí i grec quan era petit.

El 1821, guanya una plaça com a “interne des hôpitaux de Paris”. Als 24 anys, ja graduat com a metge, obté el Premi de l’Académie des Sciences per una memòria sobre ferides i sutures del canal intestinal.

Entra com a cirurgià a l’Hôpital Saint-Louis, on té com a mestre Jules G. Cloquet. Allí hi estarà fins 1849. El 1828, llegeix la seva tesi doctoral “Hemorroides i algunes observacions” (Fig.2). El 1831, l’ascendeixen a “professeur agrégé” d’anatomia, i aquell any rep la distinció de cavaller de la legió d’honor, quan només té 32 anys.

El 1833, publica un “Tractat sobre ferides per armes de foc”, el 1835 ”Etudes sur le système nerveux” i el 1849 “Traité de chirurgie plastique” (Fig.3). A partir d’aquesta obra se’l considera un renovador de la cirurgia plàstica.

A partir de 1850, exerceix únicament en l’àmbit privat, convertit en el cirurgià de moda de Paris, que li permet guanyar molts diners, però el 1853 és nomenat cirurgià de l’Hôtel-Dieu.

Antoine Jobert de Lamballe va ser el primer en operar a França amb anestèsia d’èter a l’Hôpital Saint-Louis el 23 de gener de 1847. Va treure un càncer del llavi inferior a un home de 59 anys. Morton havia enviat un inhalador d’èter a Francis Willis Fisher, un estudiant de post-grau americà a Paris, perquè el deixés als cirurgians més cèlebres de Paris, i així el provessin. L’inhalador no arriba i Willis va a veure els professors Velpeau i Jobert, cirurgians de molt prestigi, per si volen assajar el procediment que s’ha fet a Boston. Velpeau es nega a fer experiments, però Jobert sí ho accepta. Des d’aleshores, sempre operarà malalts anestesiats.

Mor, el 1869, d’una sífilis amb afectació neurològica que va contraure operant, que li causà una tabes, per això fou ingressat en una residència on passà els darrers anys de la seva vida.

Referències

JL Fresquet. Antoine Joseph Jobert de Lamballe (1799 -1869) Historiadelamedicina.Org

M Guivarch. Antoine Joseph Jobert de Lamballe (1799 -1869) ou l’essor de la chirurgie moderne. Hist. Sci.Med. 2000; 34 (3): 253 – 270.