El càncer de laringe de Giacomo Puccini (1858 – 1924)

Giacomo Puccini va ser un músic excepcional i les seves òperes són escoltades amb interès per gran nombre de persones enamorades de la seva obra. Puccini va ser un fumador compulsiu, de qui es deia que només estava sense fumar quan dormia (Fig.1). Va començar a fumar d’adolescent i va fumar ininterrompudament fins que va morir als 66 anys d’un càncer de laringe, causat versemblantment per l’hàbit tabàquic (Fig.2).

Giacomo Puccini fumant
Fig.1 Giacomo Puccini fumant

El que va ser força incomprensible, essent Puccini un home ric i amb recursos, és que es trigués tant en fer el diagnòstic. Vivia en una mansió pròxima a Lucca, la ciutat on va néixer, i tenia sempre l’últim model d’automòbil.

Puccini amb la cigarreta a la boca
Fig.2 Puccini amb la cigarreta a la boca

A finals de 1923, comença a queixar-se de mal de coll i dolor a l’empassar. Li diuen que té una inflamació reumàtica de la gola i li prescriuen diferents remeis que no tenen cap efecte i fins i tot una cura termal. L’odinofàgia persisteix, i apareix tos i un engruiximent del coll que li dificulta cordar-se la camisa.

Després de mesos de dolor, el visita, el 2 de novembre de 1924, un dels otorrinolaringòlegs més destacats d’Itàlia, el Dr. Torregiani de Florència, que li examina el coll, li fa una biòpsia i li diagnostica un càncer extrínsec de laringe que ha envaït els teixits pròxims. Un altre especialista de prestigi de Nàpols, el Dr. Gradenigo, màxima autoritat italiana en ORL (Fig.3), confirma el diagnòstic i suggereix que l’engruiximent del coll és degut a adenopaties metastàtiques.

Dr. Gradenigo
Fig.3 Dr. Gradenigo

Els dos especialistes consideren que no hi ha indicació quirúrgica, per com és d’avançat el tumor, en un malalt de risc, ja que Puccini és un malalt diabètic.

Li recomanen que vagi a Brussel·les a la clínica del Dr. Louis Ledoux que era l’únic centre europeu on s’aplicava radioteràpia als malalts amb càncer de laringe. El professor Ledoux inicia el tractament amb un collar que conté radi, diverses hores al dia, però vista la falta de resposta, dies després li insereix, sota anestèsia local, set agulles amb radi, efectua traqueotomia i col·loca sonda nasogàstrica. El procediment dura tres hores.

Quatre dies després, el 28 de novembre, presenta una hemorràgia cataclísmica per boca i traqueotomia, i finalment mor. Va ser tal l’impacte per al Dr. Ledoux que aquella tarda, distret i de tornada a casa seva, atropella i mata una ciclista.

Referències

Georgios K. Matis et al. Giuseppe Gradenigo: Much more than a syndrome! Historical vignette. Surg Neurol Int. 2012; 3: 122.

José Francisco Gallegos-Hernández. Cáncer de cabeza y cuello. Su impacto en la historia de la humanidad. Gac Med Mex. 2020;156:104-109

Hi ha un comentari

  1. Crida l’atenció que en una tumoració extensa localment i que tenia metàstasis ganglionars apliquesin plesioterapia amb radium així com braquiteràpia intersticial amb agulles, causa probable de la massiva hemorràgia que li provoca la mort. En aquells anys ja es disposava de radioteràpia externa d’ortovoltatge que, en un tumor relativament poc profund com aquell, de ben segur hagués aconseguit al menys una paliació més sostinguda. Crec que aquest cas desgraciat és un exemple més de la competència aferrissada entre els cirurjans otolaringòlegs, que utilitzaven els implants d’agulles de radium en els casos no quirúrgics, i els radiòlegs que utilitzaven la radioteràpia externa.

    M'agrada

Deixa un comentari