La paraula llatzeret té dues accepcions, una per designar els hospitals on es recloïen els malalts leprosos i l’altra els hospitals que estaven en ports marítims, on es feia passar la quarantena al vaixell i a la tripulació, per evitar que poguessin entrar agents infecciosos transportats per animals o persones en terra ferma, on es pogués iniciar un brot de la infecció. Si passada la quarantena no havia aparegut cap cas, se’ls deixava sortir, però si n’havia aparegut algun es tractava la malaltia com es podia.

Els leprosos feien molta por a la societat medieval, el que els obligava a viure apartats de la societat, preferiblement en hospicis allunyats de les poblacions. Se n’hi deien llatzerets, perquè aquests hospitals es posaven sota l’advocació de Sant Llàtzer, no el germà de Marta i de Maria i amic de Jesús, sinó un altre Llàtzer, protagonista d’una paràbola en la que hi apareix Llàtzer, un pobre malalt, amb lesions cutànies que foren interpretades com lepra, que viu a l’entrada de la casa d’un ric, Epuló (Fig.1) (veure aquesta entrada del blog de 5/1/22).

L’advocació de sant Llàtzer com a protector dels leprosos prové de l’orde religiosa – militar, creada a principis del segle XII, per cuidar leprosos. Al primer hospital que van crear a la vora de París ja li van posar el nom de llatzeret.

Els llatzerets en ports mediterranis, creats a primers del segle XV per fer passar la quarantena a vaixells que podien portar algun mariner o algun passatger amb una malaltia contagiosa, es van crear després del gran brot epidèmic de pesta negra, que va afectar Europa el 1377. El primer llatzeret es va construir a Venècia el 1403 en una illa pròxima a la ciutat, l’illa de Sta. Maria de Natzaret (Fig.2) (veure aquesta entrada del blog de 4/4/22).

En aquells anys, la navegació era la forma de desplaçament més ràpid i segur de llargues distàncies, però també tenia l’inconvenient de facilitar el transport d’agents infecciosos a gran distància. La majoria d’episodis epidèmics a Europa van ser causats per algun tripulant d’una embarcació que venia de lluny. Així va ser fins el segle XIX quan els trens, primer, i els avions, després, desplacen els vaixells com a mitjà de transport a grans distàncies.

A Maó es construí l’únic hospital de quarantenes de l’estat espanyol, considerant la bona situació estratègica de Menorca al Mediterrani, i no massa pròxima a la península ibèrica. Es comença a construir el 1793 i s’acaba el 1807. Tenia molts pavellons, com la majoria de llatzerets, per permetre l’aïllament per diferents causes (Figs. 3 i 4). Va estar en funcionament fins a principis del segle XX. Ara es destina a residència d’estiu, seu de reunions i congressos.

Referència

Lorena Ocaña Quevedo. El lazareto de Mahón. Med.Segur. Trab. 2007; 53:63-66