Si fóssim un país sense injustícies, no podríem fer aquesta entrada del blog, perquè hi hauria hagut catedràtiques des que va començar la universitat. El sorprenent és que la primera catedràtica de medicina de la Universitat de Barcelona (UB) no ho va ser fins 1988, quan ja feia segles que existia la Universitat de Barcelona.

La primera metgessa que va guanyar unes oposicions a càtedra de la Facultat de Medicina de Barcelona fou la Dra. Mª Teresa Jiménez de Anta, que va guanyar la càtedra de Microbiologia. En els 35 anys següents només sis metgesses més han sigut catedràtiques. Aquest fet demostra que les dones han superat, en part, un obstacle més. Han pogut accedir a una càtedra universitària, però hi han accedit poques, la qual cosa indica que no s’ha arribat encara a la normalitat.

En el món acadèmic, el primer obstacle per les dones va ser entrar a la universitat. Això ho van aconseguir els anys setanta del segle XIX, les Dres. Elena Maseras, Dolors Aleu i Martina Castells, que van obtenir l’autorització per matricular-se a la Facultat de Medicina de Barcelona. Dues d’elles van poder exercir de metge. La primera en matricular-se, l’Elena Maseras, va ser objecte d’una injustícia flagrant, ja que va haver d’esperar tres anys a que l’autoritzessin a fer l’examen de final de carrera, indispensable per poder exercir. L’Elena es desanima, decideix fer de mestre, i deixa la medicina (veure aquesta entrada del blog).

No tot va ser fàcil per les noies que volien ser metgesses. Es va tornar a prohibir l’accés a la facultat de medicina a les noies, després del conflicte que va generar el retard en autoritzar l’examen de llicenciatura a les tres primeres dones que van estudiar medicina, fins que es va autoritzar definitivament a principis del segle XX.

El següent obstacle va ser l’accés a un càrrec de direcció d’un servei assistencial, com cap de servei o de departament. No s’ha fet la història de les doctores que volien progressar en la carrera acadèmica i es van trobar amb dificultats. Crec que, durant molt temps, les dones no van poder progressar perquè els homes no deixaven que les dones ocupessin càrrecs de comandament, ja que si fos així no els podrien ocupar ells.

A poc a poc, el medi professional s’ha anat fent menys difícil per les dones. Moltes han arribat al cim, ja sigui a càrrecs de direcció de serveis mèdics i quirúrgics o a la presidència de societats científiques. La universitat ha sigut el darrer bastió masculí a ocupar, i finalment ho han aconseguit.

Aquesta entrada del blog vol ser un modest homenatge personal a les metgesses que han trencat el darrer sostre de vidre que obstaculitzava la seva progressió professional.

De les set catedràtiques de medicina de la UB, tres ja han mort, Mª Teresa Jiménez de Anta (Microbiologia, 1988), Eulàlia Planas (Farmacologia, 2003) i Amalia Lafuente (Farmacologia, 2003), i quatre encara estan actives, Teresa Estrach (Dermatologia, 2003), Francesca Pons (Radiologia i Medicina Física, 2008), Carmen Gomar (Anestesiologia, 2007), Àngela Domínguez (Medicina Preventiva, 2009) i Teresa Ribalta (Anatomia Patològica, 2007).

Totes han tingut una carrera professional brillant:

Mª Teresa Jiménez de Anta (1947 – 2021). Deixeble d’Agustí Pumarola. Tota la vida ha estat a la càtedra de Microbiologia, dedicada preferentment a l’estudi dels bacteris gramnegatius multiresistents.

Eulalia Planas i Domingo (1945-2014) (Fig.1). Deixeble del professor Valdecasas. Tret d’una estada a Milà a un Institut de Recerca Farmacològica, en acabar la carrera ha estat sempre al Departament de Farmacologia de la UB.

Amalia Lafuente (1952 – 2022) (Fig.2). Investigadora de psicofàrmacs i investigadora principal de nombrosos projectes, va tenir una afició que li va generar molts admiradors, que és la de ser novel·lista de thrillers mèdics.

Teresa Estrach Pañella (1950) (Fig.3). Deixeble del professor Piñol, va ser cap del servei de Dermatologia a l’Hospital Clínic, i es va dedicar preferentment a l’estudi dels limfomes cutanis. És membre numerària de la Reial Acadèmia de Medicina.

Carmen Gomar Sancho (1950) (Fig.4). Estudiant brillant de llicenciatura i doctorat, ha fet la seva carrera professional al Departament d’Anestesiologia de l’Hospital Clínic amb el professor Nalda, on ha tingut gran influència en la formació dels residents i del staff del servei. Membre numerària de la Reial Acadèmia de Medicina.

Teresa Ribalta Farrés (1955) (Fig.5). Ha fet la seva carrera a l’Hospital Clínic com a neuropatòloga, i ha fet estades als centres de neuropatologia més destacats del món. La seva àrea més important d’interès és l’estudi dels tumors cerebrals.

Francesca Pons Pons (1959) (Fig.6). Especialista en Medicina Nuclear i amb dedicació a l’aplicació de la medicina nuclear en el diagnòstic i tractament oncològic. És catedràtica de Radiologia i Medicina Física, i membre numerària de la Reial Acadèmia de Medicina.

Angela Dominguez (Fig.7). Deixeble del professor Lluís Salleras, va ser directora general de Salut Pública de la Conselleria de Salut i catedràtica de Medicina Preventiva i Salut Pública, amb una expertesa especial en el camp de les hepatitis víriques. Membre numerària de la Reial Acadèmia de Medicina.

És previsible que el nombre de catedràtiques vagi augmentant com a conseqüència del menor nombre de metges barons i l’augment del nombre de metges dones, un quart i tres quarts respectivament de les últimes 20 promocions. Però un canvi ràpid i evident en quant a l’increment del nombre de catedràtiques haurà d’esperar fins que hi hagi paritat entre homes i dones en els tribunals d’oposicions.