Els cirurgians militars tenen, en els segles XVIII i XIX, una gran responsabilitat. Després de cada batalla, havien de tractar les ferides de guerra d’un gran nombre de soldats, que patien tota mena de lesions. A la vora dels camps de batalla no hi havia hospitals de campanya, i havien d’actuar en la mateixa línia de front en els casos més urgents, fins que Percy va inventar unes ambulàncies lleugeres per retirar els ferits del camp de batalla i dur-los a la rereguarda per poder assistir-los (veure aquesta entrada del blog de 19/12/22).

L’exèrcit napoleònic va tenir cirurgians de gran prestigi, com Dominique Larrey i Pierre-François Percy (veure aquesta entrada del blog de 04/05/21), però s’han conegut menys els cirurgians de l’exèrcit britànic del general Wellington, que va lluitar en diferents fronts contra les tropes napoleòniques per tot Europa. Les guerres entre francesos i britànics van durar uns 20 anys i van causar un gran patiment als soldats i als cirurgians dels dos exèrcits.

En aquesta entrada es descriu la vida de George James Guthrie, un escocès considerat el millor cirurgià militar britànic.

Guthrie va començar la carrera de cirurgià molt jove, perquè arran d’un accident que tingué als 13 anys va ser atès per un cirurgià, John Rush, que era Inspector General dels Hospitals Militars, i li va proposar al pare del noi que el podria ajudar si volia ser cirurgià militar. Amb l’autorització del seu pare, George amb 13 anys començà com aprenent de Mr. Phillips, un cirurgià de Londres.

A principis del segle XIX, després de cinc anys d’aprenentatge, els cirurgians britànics passaven un temps a un hospital provincial o metropolità per visitar malalts a les sales, fer disseccions, assistir a classe i finalment passar un examen del Royal College of Surgeons (RCS)

Guthrie va superar l’examen del RCS de Londres als 15 anys, abans d’acabar el període d’aprenentatge reglat, convertint-se en el cirurgià més jove del Regne Unit.

El seu primer destí va ser Amèrica del Nord, on hi està cinc anys. En aquest temps, es casa amb la vídua d’un apotecari i és promogut a cirurgià d’un regiment d’infanteria (Fig.1).

El 1807, embarca per tornar a Europa. Desembarca a Portugal per unir-se al regiment de sir Arthur Wellesley (Lord Wellington, més endavant). La campanya de Portugal fou molt sagnant i es veu obligat a fer moltes amputacions.

El 1809, a la campanya espanyola, Guthrie està a punt de morir d’una febre tifoide. El 1812, és nomenat Inspector d’Hospitals, amb base a Madrid on el General Wellington ha instal·lat el seu quarter general.

Quan Napoleó s’exilia a Elba, l’exèrcit anglès és ràpidament reduït de magnitud, i Guthrie és llicenciat amb mitja paga. El 1815, publica el llibre “On gun-shot wounds of the extremities, requiring the different operations of amputation”.

L’any 1816, Guthrie va ser fonamental en l’establiment d’un hospital per a les malalties de l’ull, que es va convertir en “The Royal Westminster Ophthalmic Hospital“, situat durant molt de temps al costat de l’Hospital Charing Cross. Guthrie va ser nomenat cirurgià i va romandre adscrit a l’hospital fins el 1838. El 1823, era cirurgià assistent de l’Hospital de Westminster, i el 1827, cirurgià sènior.

El 1824, és membre del Consell del RCS i, el 1828, professor d’anatomia del RCS. El 1833, és nomenat president del RCS.

El seu llibre “Commentaries on the surgery of the war” va tenir 6 edicions i molta influència.

El 2010, Michael Crumplin, un cirurgià jubilat anglès, va escriure el llibre “Guthrie’s war. A surgeon of the Peninsula and Waterloo”, biografia del personatge.

Referències

MKH Crumplin. Master surgeon: George James Guthrie (1785-1856). The Bulletin of the Royal College of Surgeons of England, 2023; 105 (2): 42-88.

J C Watts. George James Guthrie, Peninsular Surgeon. Proc R Soc Med. 1961; 54(9): 764–768.

Harold Grimsdale. George James Guthrie, F.R.S.,(1785-1856). Founder of the Royal Westminster Ophthalmic Hospital. The british journalof ophthalmology. April, 1919