El carboncle era, a la segona meitat del segle XIX, una malaltia molt temuda perquè causava una gran mortalitat del bestiar, vaques i xais, que pasturaven lliurement pels camps, i també causava un mal mortal als humans que consumien carn o que respiraven el mateix aire que els animals malalts.

L’any 1873 és quan Koch començà a investigar sobre aquesta malaltia (Fig.1). El primer que observa és la presència de germens en forma de bastonets a la sang dels animals morts, que denomina bacillus anthracis. A més descobreix que, en els animals que porten morts un cert temps, els bacils no són visibles, i en el seu lloc es troben espores, que són bacils transformats en una forma de resistència. El b. anthracis és el primer agent causal de malaltia infecciosa que s’ha identificat.

La injecció de sang amb bacils a animals vius indueix la seva mort en poques hores. Igualment succeeix si se’ls injecta cultiu de carboncle. Igualment moren els animals als qui s’injecten espores, ja que es reconverteixen en bacils en aparèixer la malaltia en els animals infectats.

Koch pot cultivar el bacteri i, quan s’injecta cultiu bacterià en els que els bacils s’hi ha reproduït molts cops, també moren els animals als que se’ls hi ha injectat.

Koch presenta els seus estudis a dos professors de la universitat de Breslau, que havia conegut quan era estudiant i respectava pel seus coneixements, el botànic Ferdinand Cohn (Fig. 2) i el professor d’anatomia patològica, Julius Cohnheim (Fig.3), als qui té tres dies explicant tot el que havia fet amb el bacil del carboncle. Cohn i Cohnheim queden impressionats, i Cohn s’ofereix a publicar l’estudi en la seva revista de botànica, que té una gran difusió. Aquest article fa famós a Koch.

Koch dedueix del seu estudi que cada malaltia infecciosa té una causa pròpia, un agent causal diferent del que causa altres malalties.

Descobreix que enterrar els cadàvers dels animals morts de carboncle en prats de pastura no elimina la possibilitat de que altres animals es puguin infectar a partir de les espores que queden en el sòl. Els animals morts de carboncle s’han de cremar perquè no siguin contagiosos per altres animals.

Els estudis fets per Koch estimulen investigadors francesos coetanis a fabricar vacunes que permetin protegir el bestiar i indirectament els humans, evitant la mort per aquesta malaltia.

Davaine (Fig.4) i Pasteur preparen sengles vacunes. La de Davaine conté germens morts per formol i la de Pasteur és de germens vius atenuats per l’oxigen (veure aquesta entrada del blog de 9/3/23).

Pasteur va guanyar el prestigi i el reconeixement públic en un experiment fet davant del públic a Pouilly-le-Fort, on va demostrar que la vacuna protegia de la malaltia causada per la injecció de cultiu de b. anthracis. Els animals no vacunats moriren tots, mentre que cap dels vacunats va morir. El que Pasteur va ocultar és que la vacuna que va fer servir era la vacuna de Davaine, perquè a última hora li va semblar que donaria més seguretat d’eficàcia que no pas la seva. Finalment Pasteur difon la vacuna de Davaine com si l’hagués inventada ell (veure aquesta entrada del blog de 8/9/22).

El carboncle és avui una malaltia històrica, ja que amb la vacunació sistemàtica ja no apareixen nous casos.

Referències

Steve M. Blevins, Michael S. Bronze. Robert Koch and the ‘golden age’ of bacteriology. International Journal of Infectious Diseases, 2010: 14: e744–e751.

Christian Stadtländer. Robert Koch (1843–1910): Leadership Development and Journey of a Pioneer in Medicine and Bacteriology. Medicina Historica 2021; Vol. 5, N.3: e2021031