La publicació d’articles científics genera a vegades tensions i problemes a l’hora de determinar qui ha de figurar com autor i quin ha de ser l’ordre dels autors. Diverses irregularitats, com les que s’indiquen a continuació, poden ser comeses en l’acte de registrar els autors d’un article i en el d’establir l’ordre en que apareixen.

1.  En ocasions, el primer autor no és qui ha escrit l’article, sinó que és el cap de la unitat, del servei o de la càtedra on s’ha fet el treball que es vol publicar. Per raons jeràrquiques, el cap és usualment qui proposa l’ordre dels signants. En aquests casos, no quedaria reflectit qui és l’autor del text, encara que es pugui sospitar que fos el segon signant.
   Aquest era el model que es va introduir des d’Alemanya, on el “jefe” (o “chef” com li deien al professor Pedro Pons) signava sempre el primer. Actualment el cap del grup ja no signa el primer si no és l’autor principal, i signa habitualment el darrer.
   
2. Una situació atípica i reprovable es dona quan la màxima autoritat jeràrquica del grup d’autors inclou, o vol incloure, com autor alguna persona que no ha participat en l’estudi, a qui se li pretén pagar d’aquesta manera altres serveis o favors que hagi pogut fer.
   
3. Contràriament a aquest darrer tipus d’anormalitat, en ocasions s’exclouen autors de baix estament professional, com becaris o residents, malgrat haver contribuït en la confecció del treball, amb l’excusa que ja hi ha molts autors.
   
4. L’ordre dels autors no sempre està en relació al grau de participació en el treball que es vol publicar, que és el que hauria de ser i està a vegades col·locat en ordre alfabètic, que és un ordre que pot ser estètic però no il·lustra sobre el grau de participació, o està posat sense cap criteri.

Als anys 70, en els primers articles que vaig escriure, signava el catedràtic, que potser ni s’havia llegit el text abans d’enviar-lo a la revista. Crec que això és el que feien la majoria de companys “articulistes”: posar el catedràtic com últim signant. Al cap d’un temps, el meu catedràtic ja no signava, i mai no es va queixar, però qui seguia signant era el cap del servei, encara que no hagués participat en l’estudi. Érem als anys 80. Tampoc es va queixar quan va deixar d’aparèixer en els articles escrits per metges del servei en els que ell no hi havia intervingut, però tampoc havia demanat mai que l’hi poséssim.

No havia reflexionat mai sobre aquest tema: els canvis s’havien produït en el nostre servei d’una manera suau, sense que fossin la conseqüència d’un acord o d’una discussió, sinó més aviat per la via dels fets consumats.

Potser en el nostre medi, aquest tema, l’ordre dels autors en els articles mèdics, no era massa important. En primer lloc, els articles no eren tan determinants com ho son ara per influir en la carrera científica d’un metge, però sí que ho eren anys enrere en altres països on guanyar una plaça acadèmica depenia en part del nombre d’articles i de si eres l’autor principal o només un coautor.

Les ganes de convertir aquesta reflexió en una entrada del blog em va sorgir en saber que a una científica de primer nivell, Marian Diamond (Fig.1), de qui se n’ha fet una pel·lícula de la seva vida “My Love affair with the brain: The life and science of Dr. Marian Diamond” (Fig.2), va estar a punt que li prenguessin l’autoria del seu treball més conegut, la demostració de la plasticitat del cervell d’Einstein, ja que els altres dos coautors, els psicòlegs David Krech i Mark Rosenzweig, havien posat el seu nom abans que el d’ella, que n’era l’autora principal, en la llista d’autors. Marian va protestar i es va desfer aquest ordre, per deixar el que tocava, amb ella de primer signant.

Ignoro si va ser un error de la redacció de la revista on es preparava l’edició de l’article o una maniobra malintencionada d’algun dels dos col·laboradors de la Dra. Diamond per desplaçar-la cap un lloc de menor relleu.

Ara existeix un Comitè per l’Ètica de les Publicacions, format per persones de les principals editorials científiques de tot el món, que publica una guia titulada “How to handle autorship disputes: a guide for new researchers”. Aquesta guia té, en resum, tres principis: 1) per ser considerat autor o coautor d’un treball científic, s’ha d’haver contribuït a la seva execució, concepció, disseny, recollida de dades o anàlisi de les dades, 2) haver redactat un esborrany de l’article o haver revisat la versió final i 3) haver aprovat per escrit la versió final que ha de ser publicada. La col·laboració d’algun investigador que no compleix els tres criteris mencionats no hauria de donar dret a ser coautor, sinó només de ser esmentat en els agraïments.

Referències

Marlene Noble. The ethics of authorship: Policies for authorship of articles submitted to scientific journals. Science, 2001; Mar 30.

Lluis Codina. Artículos científicos: autoría y orden de firma. Ética y pragmatismo en la publicación académica. 20 agosto 2021.

T. Albert, W. Wager. How to handle authorship disputes: a guide for new researchers. The COPE Report 2003. Publicationethics.org/fites/u2/2003 pdf/2.pdf