La creació de la Universitat Autònoma (UA) va ser una conseqüència de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aprovat pel govern republicà elegit a les urnes i que inicia la seva vigència el 14 d’abril de 1931.

Alguns catedràtics com Joaquim Trias Pujol i altres metges havien sol·licitat canvis a la universitat. Uns canvis que la fessin menys rígida i educativament més moderna, facilitant als estudiants instruments per aprendre a exercir la professió i no únicament ensenyant des d’un punt de vista teòric.

El govern acorda, el mes de maig de 1931, fer l’experiment de donar a les universitats de Madrid i Barcelona més autonomia. Joaquim Trias va ser el catedràtic que va participar més activament en l’elaboració del document “Projecte d’Estatut de la Universitat Catalana”, que s’aprovarà a les Corts el 2 d’agost de 1932 (vegeu aquesta entrada del blog de 19/1/23). Deu mesos més tard es publica, el dia 1 de juny de 1933, a la Gaceta de Madrid, precedent del Boletín Oficial del Estado, el decret del Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes.

El decret aprova l’estatut de la nova Universitat Autònoma de Barcelona. El Dr. Antoni Trias és nomenat degà de la Facultat de Medicina (Fig.1).

La Universitat de Barcelona es transforma en la Universitat Autònoma de Barcelona per aquest decret de l’1 de juny de 1933, és la mateixa universitat amb alguns canvis. Les transformacions foren modestes, però van tenir un impacte emocional extraordinari, perquè van demostrar que si la UA hagués persistit, hauria impulsat una acceleració molt notable en la millora de la qualitat dels metges del nostre país.

La UA incloïa totes les facultats que tenia la UB, es diferenciava en les modificacions curriculars i en l’ampliació del professorat amb els “professors lliures”. El rector fou un home de gran prestigi acadèmic, l’historiador Pere Bosch i Gimpera (Fig.2).

Les principals novetats de la UA en l’ensenyament de la medicina va ser les següents:

1. Incorporació a l’ensenyament universitari dels hospitals de la Santa Creu i Sant Pau i del Sagrat Cor, en les matèries on aquests hospitals tenien “professors lliures”.
2. Canvi en el regiment dels nomenaments del professorat. S’estableixen les següents categories: catedràtics, aquells que han guanyat l’oposició de catedràtic de la Universitat de Barcelona abans de l’establiment de la UA; “professors lliures” categoria igual que els catedràtics, però nomenats per la facultat, sense concurs ni oposició. N’hi havia sis de l’Hospital de Sant Pau, els Drs. Manuel Corachan i Enric Rivas i Rivas de Cirurgia, Francesc Esquerdo (Fig.3) de Patologia Mèdica, Pere Martínez (Fig.4) de Pediatria, Ignasi Barraquer d’Oftalmologia i Jacint Reventós Bordoy de Tisiologia. De l’Hospital del Sagrat Cor, José Gómez Márquez d’Oftalmologia (Fig.5).
3. Un nivell inferior són els “professors agregats”, que eren els professors adjunts de la Universitat de Barcelona i els metges de l’Hospital de Sant Pau. La majoria eren els segons dels catedràtics i dels professors lliures, i altres eren els responsables de l’assignatura. Aquests darrers eren Lluís Sayé de Tisiologia, Valentí Carulla de Terapèutica Física, Bel·larmí Rodríguez Arias de Neurologia, Emili Mira de Psiquiatria, Rossend Carrasco Formiguera de Nutrició, Joan Puig-Sureda de Tècnica operatòria, Lluís Celis de Propedèutica, Pere Domingo de Microbiologia i Joan Cuatrecasas de Patologia i clínica mèdica. A un nivell inferior hi havia els professors auxiliars i els professors ajudants.
4. Menys hores lectives i més pràctiques.
5. Menys exàmens.
6. Ràtios professor/alumne més baixes, a conseqüència de l’augment del nombre de professors, però no del nombre d’alumnes.
7. Introducció de matèries noves en el pla d’estudis: Urologia, Tisiologia, Terapèutica física, Neurologia, Malalties de la nutrició, Psiquiatria, Microbiologia i Propedèutica.

La UA funciona des d’octubre de 1934 fins a febrer de 1936, quan se suspèn l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. La UA no té cap defensor i la universitat es desmantella.

La UA, malgrat la brevetat de la seva existència, va tenir una gran influència en una part dels estudiants i sobretot va tenir impacte en el professorat. Tots estaven entusiasmats amb el projecte i s’hi van comprometre intensament. En conseqüència, la majoria van exiliar-se al final de la Guerra Civil, pel mer fet d’haver estat a la UA, la qual havia estat impulsada pel govern republicà. Molts no van poder tornar a Catalunya.