William Heberden fou segurament el millor metge anglès del segle XVIII. Ha passat a la història de la medicina per la seva descripció dels nòduls que porten el seu nom, nòduls de la mida d’un pèsol, durs, que es veuen vora la darrera articulació dels dits (Fig.1).

També ha passat a la història perquè la seva és la descripció més clara i més precisa de l’angina de pit. Va presentar aquesta descripció en una conferència que va donar l’any 1768 al Royal College of Physicians de Londres, que es va publicar quatre anys més tard, el 1772, al Medical Transactions of the Royal College of Physicians de Londres.

Heberden havia nascut a Londres el 1710. Estudia primer filosofia i després medicina a Cambridge. Es gradua als 29 anys. El 1746, ingressa al Royal College of Physicians, i dos anys més tard s’instal·la a viure a Londres, on es farà membre de la Royal Society.

Heberden tenia el costum de prendre notes de tots els pacients que visitava i, al final de cada mes, ordenava els seus apunts. Moltes d’aquestes observacions van ser publicades en la revista del Royal College. La descripció seminal de l’angina de pit la va fer en una conferència a Londres el 1768, i es basava en una vintena de casos que havia vist, però en realitat la seva experiència era més extensa, perquè havia vist més d’un centenar de malalts amb angor, gairebé tots homes i en la cinquantena.

Explica que la malaltia es manifesta amb un dolor sobtat al pit, que apareix preferentment en caminar per una pujada, acompanyat de la sensació que se t’acaba la vida. El dolor dura poca estona després d’aturar-se. Amb el pas del temps, les crisis són més freqüents i es poden desencadenar per una enrabiada, o amb un esforç mínim com defecar o tossir, i fins i tot en repòs. A vegades el dolor s’estén al braç esquerre i fins i tot a les mans.

Els malalts solen morir sobtadament, al cap d’un any o més d’iniciades les crisis de dolor, que ell denomina angor pectoris.

La primera descripció clínica de l’angor va ser feta per Edward Hyde (1609 – 1674), que no era metge, sinó el biògraf d’Edward, el senyor de Clarendon, el pare de l’autor del llibre, que descriu detalladament la història clínica del seu pare.

Edward Jenner, deixeble de John Hunter de 1770 a 1772, va conèixer Heberden, que era amic del seu mestre i mentor John Hunter. Jenner, que coneixia l’interès de Heberden per l’angina de pit, li va explicar que havia fet tres autòpsies de malalts que tenien clínica d’angor. En un d’ells, va veure que les coronàries estaven obstruïdes per un material ossificant distribuït irregularment, que li suggereix que el dolor de l’angor és per isquèmia coronària. Segurament no s’havia vist en casos autopsiats abans perquè els vasos coronaris estan sovint coberts per greix.

Hunter va començar a tenir crisis d’angor i va morir després d’un atac de cor després d’una discussió violenta amb un col·lega del St. George’s Hospital (Fig.4).

L’ús de vasodilatadors per les crisis d’angor no es va proposar fins cent anys després. El 1867, sir Thomas Lauder Brunton d’Edimburg, va suggerir l’ús de nitrit d’amil per inhalació i, el 1876, William Murrell comença a donar nitroglicerina, com a tractament de l’angina de pit.

Heberden es va retirar als 72 anys, però va seguir atenent malalts uns anys més. Va morir plàcidament als 91 anys.

Referències

Jorge Thierer. William Heberden, y su inolvidable descripción de la angina de pecho . Sociedad Argentina de Cardiología. 2018. Disponible a: https://www.sac.org.ar/historia-de-la-cardiologia/william-heberden-y-su-inolvidable-descripcion-de-la-angina-de-pecho/

Iglesias A, Fajardo E, Caballero Uribe CV. William Heberden: un legado histórico para la reumatología [Internet]. Global Rheumatology. Vol 2 / Ene – Jun [2021.) Disponible a : https://doi.org/10.46856/grp.26.e059

Fernández-Vázquez JM, Ayala-Gamboa U, Camacho-Galindo J. William Heberden (1710-1801). Acta Ortopédica Mexicana 2011; 25(3): 195-196