La primera meitat del segle XIX es un període d’expansió de la medicina francesa degut a la existència d’un conjunt de metges notable, com Bichat, Laennec, Corvisart, Dupuytren, Louis, que fan aportacions en gairebé tots els camps de la medicina. Paris es el centre del progrés mèdic d’aquest període, i Bouillaud és un dels metges més destacats (Fig.1).

Les seves contribucions es donen en el camp de la neurologia i en el de la cardiologia , en uns anys on la medicina interna encara no s’havia fragmentat i els clínics podien passar de l’estudi de la patologia d’un òrgan a la d’un altre amb molt poca dificultat.

Bouillaud es decideix per estudiar medicina per la influència d’un oncle que era cirurgià militar. Estava a punt de començar la carrera el 1814, a Paris, però és militaritzat degut a la Guerra dels 100 dies i ha d’esperar a que Napoleó sigui derrotat a Waterloo el 1815 per poder començar els estudis el 1816.

A la Facultat es converteix en un alumne favorit de Guillaume Dupuytren, a qui visitarà durant la seva malaltia terminal (veure aquesta entrada del blog de 27/5/21).

Altres mestres seus són Corvisart (veure aquesta entrada del blog de 4/2/22), François Magendie, i Broussais. Aquest darrer, era encara un entusiasta defensor de les sagnies, quan el estudis de Pierre Louis (veure aquesta entrada del blog de 4/10/21) ja havien demostrat de manera incontestable la seva ineficàcia, i influeix sobre Bouillaud perquè també les utilitzi. És l’única qüestió en que es pot criticar Bouillaud per falta de rigor, l’ús de les sagnies.

Comença la seva carrera hospitalària com “interne des hôpitaux” a l’Hospital Saint-Louis i a l’Hospital Cochin. El 1823, obté el grau de doctor per la seva tesi “Essai sur le diagnostic des anévrysmes de l’aorte et spécialement sur l’étude que fournit l’auscultation dans cette maladie”

És nomenat professor de medicina clínica el 1831. Fa docència en diferents hospitals, fins que és traslladat a l’hospital de la Charité, famós perquè hi havien treballat Corvisart i Laennec. Bouillaud adquireix notorietat com a clínic, per això el nomenen metge de l’emperador Napoleó III. El 1848, és nomenat degà de la Facultat de Medicina de Paris (Fig.2).

Bouillaud és el primer en descriure l’endocarditis, que descriu en el seu “Traité des maladies du coeur” (Fig.3). Una altra aportació notable en el camp de la cardiologia és destacar la importància de l’auscultació pel diagnòstic de les malalties cardíaques. També reconeix l’afectació cardíaca de la febre reumàtica i la utilitat de la digital en el tractament de les cardiopaties.

També s’interessa per la neurologia, particularment en localitzar diverses funcions en el cervell, com considerar que la pèrdua de la capacitat de parlar és deguda a una lesió del lòbul frontal.

Descriu en la seva tesi la localització cerebral de diverses funcions en un llibre que apareix publicat el 1825, “Traité clínique et physiologique de l’encéphalite ou inflammation du cerveau”.

Bouillaud fou amic de Balzac, i això explica que l’escriptor l’hagués utilitzat en diverses obres, com a personatge de la “Comédie humaine”.

Referències

Barry D. Silverman. Jean-Baptiste Bouillaud. Clin. Cardiol., 1996; 19: 836 – 837.

Jose L. Fresquet. Jean-Baptiste Bouillaud (17896 – 1881). Historiadelamedicina.org.