El Diccionari de la llengua espanyola diu que galeno és tota persona que està autoritzada a exercir la medicina. Igualment fa aquesta definició per la paraula “galè” l’Enciclopèdia catalana. Per tant “galè” és un epònim que significa “metge”, perquè Galè fou el metge més famós de l’antiguitat després d’Hipòcrates.

Galè fou un metge grec (Fig.1), nascut el segle II d.C. a Pèrgam, ciutat de l’Àsia Menor que avui pertany a Turquia, fill de pares grecs.

Format mèdicament a Alexandria, va ser metge dels gladiadors durant uns anys quan va tornar a Pèrgam (Fig.2).

Les contribucions de Galè al coneixement del cos humà són extraordinàries. Va donar nom als ossos del crani, a les sutures cranials, a la primera vèrtebra cervical. Va ser el primer en mostrar que els nervis emergeixen del cervell o de la medul·la espinal, i que els tendons s’originen en els músculs, i els lligaments en els ossos. Va ser el primer que va descriure la tiroide, no en humans ja que no estaven autoritzades les disseccions de persones per la llei romana, però sí ho estaven en animals. Galè havia fet innombrables disseccions d’animals, fins i tot de micos.

Galè abandona Pèrgam l’any 162 per instal·lar-se a Roma, on es converteix en metge dels emperadors Marc Aureli, Còmmode i Septimi Sever, i escriví un gran nombre de llibres, abans de tornar a Pèrgam on morí l’any 216.

Segons Galè hi havia tres pneumes. Un d’hepàtic, on s’elabora la sang venosa, que circula per les venes; un pneuma vital, al cor, on la sang arterial circula per les artèries; i un pneuma psíquic, que es difon pels nervis. El pneuma està a l’aire i el fem entrar al cos a través del pulmó en respirar.

Va tenir grans encerts i també grans errors, com el de pensar que la sang passa del cor dret al cor esquerre per uns porus que estan en l’envà interventricular.

Descriu amb detall el globus ocular, on distingeix l’escleròtica, la coroide, la retina, la còrnia i la càpsula de la lent. Galè va assumir la teoria hipocràtica dels quatre humors: la sang, la bilis groga, la bilis negra i la flegma. La sang es formaria al fetge, la bilis groga a la bufeta de la fel, la bilis negra a la melsa i la flegma a la glàndula pituïtària.

L’equilibri dels humors és el que determina la salut. Quan s’estableix un desequilibri, apareix la malaltia. Els tractaments que es van introduir en l’època de Galè, sobre tot les sagnies, però també els ènemes, els laxants i els diürètics pretenien corregir els desequilibris humorals causants de malaltia.

Galé fou un molt bon docent (Fig.3).

Referències

OF Campohermoso Rodríguez, RE Soliz, W. Zuñiga. Galeno de Pérgamo, príncipe de los médicos. Cuadernos, 2018; 57; 84 – 93.