La preparació de la nadala del COMB de 2024, que tractarà de la influència de la tuberculosi en les obres de molts escriptors del segle XIX i XX i de molts directors de cine dels anys 40 i 50 del segle XX, m’ha induït a redactar aquest text sobre la història de la tuberculosi.

La tuberculosi és una malaltia molt antiga que segurament s’inicià a l’Àfrica afectant els primers homínids, i es manifesta com una malaltia misteriosa fins el segle XIX, quan investigadors com Villemin descobreixen que es tracta d’una malaltia contagiosa i Koch descobreix que la causa de la malaltia és el Mycobacterium tuberculosis.

Les troballes més antigues de l’afectació humana per la tuberculosi es van trobar en unes mòmies egípcies de més de 2.500 anys a.C., que presentaven lesions de malaltia de Pott.

A l’antiga Grècia, a la tuberculosi se n’hi deia phthisis, i fins Galè no se sospita que sigui una malaltia contagiosa. A l’edat mitjana, la malaltia es presenta sovint com una escròfula, que és l’afectació del sistema limfàtic cervical.

Les epidèmies de tuberculosi comencen a Europa el segle XVII i arriben al seu acme a principis del segle XIX (Fig.1). Laënnec inventa l’estetoscopi que revolucionarà l’auscultació i permetrà classificar una sèrie de malalties tuberculoses pulmonars (Fig.2).

El dia clau de la història de la tuberculosi és el 24 de març de 1882, quan Koch presenta davant la societat científica de Berlin l’agent causal de la tuberculosi que ell ha identificat, demostrant que es pot cultivar i inocular a l’animal d’experimentació.

Amb el descobriment dels raigs X, el diagnòstic de la tuberculosi pulmonar es va simplificar. A la segona meitat del segle XIX sorgeix un tractament de la tuberculosi consistent en alimentació adequada i exposició a l’aire fresc. Per aplicar aquestes mesures, sorgeixen els sanatoris per malalts tuberculosos. El primer es troba a la regió muntanyosa de Silèsia (Alemanya) i posteriorment se’n creen arreu del món (Fig.4).

Apareixen tractaments nous a la primera meitat del segle XX, com la toracoplàstia i el pneumotòrax. Avançat el segle XX, apareixerà l’estreptomicina, descoberta per Albert Schatz, col·laborador de Selman Waksman (veure aquesta entrada del blog de 16/10/23), qui s’atribuí la paternitat del descobriment.

Feldman i Hinshaw, metges de la Clínica Mayo, van ser els primers a tractar amb estreptomicina una malalta tuberculosa. El resultat va ser espectacular, ja que es va curar completament.

Molt poc temps després del descobriment de l’estreptomicina, Lehman descobreix l’àcid paraaminosalicílic (PAS), que es va associar amb l’estreptomicina en el tractament de la tuberculosi. El 1952, es descobreix l’isoniazida, que revolucionarà el tractament d’aquesta malaltia. En anys posteriors, han anat apareixent altres medicaments, com l’etambutol, la rifampicina i la pirazinamida, que han facilitat l’aparició de millors esquemes terapèutics antituberculosos.

Referències

Sauret J. La cura sanatorial de la tuberculosis. Enf. Emerg., 2001; 3 (4): 199 – 205.

Snider G. Tuberculosis then and now. A personal perspective on the last 50 years. Ann Intern Med, 1997; 126 (3): 237 – 247.