Les infeccions quirúrgiques han sigut, juntament amb la manca de mitjans per evitar el dolor, els dos factors que han frenat durant segles el desenvolupament de la cirurgia. Les infeccions quirúrgiques tenien una mortalitat de vora del 90%, segons refereix l’escriptor i metge Louis-Ferdinand Céline en el seu llibre sobre Semmelweis. Potser aquesta taxa sigui molt alta, però Malgaigne publica, el 1841, que la mortalitat de les amputacions era del 60%, majoritàriament per infecció hospitalària.

Els hospitals feien, en la primera meitat del segle XIX, una pudor tremenda causada per malalts amb gangrena de les extremitats amputades.

Les infeccions estaven causades principalment pels cirurgians, obstetres, estudiants que feien d’ajudant, i per les infermeres per les següents raons: 1) no es rentaven les mans; 2) operaven amb unes bates que mai es rentaven per exhibir veterania quirúrgica (Fig.1); 3) l’instrumental quirúrgic no es desinfectava ni netejava, ja que ignoraven la existència dels microbis; 4) en cas de ferides per arma de foc, no es netejaven els residus de pólvora de la ferida abans d’aplicar les primeres cures.

Les pèssimes condicions amb que es feien les intervencions quirúrgiques van fer comentar al cirurgià – obstetre James Young Simpson (1811 – 1870), catedràtic d’Obstetrícia a Edimburg, que “el malalt que està ajagut a la taula d’operacions, té més risc de morir que un soldat anglès a la batalla de Waterloo”.

Els crítics de com es feia la cirurgia al segle XIX no eren escoltats per la comunitat científica, que no veia la relació entre la falta d’higiene i la morbiditat operatòria. Els qui propugnaven les mesures higièniques com Semmelweis (veure aquesta entrada del blog de 12/3/21) o Oliver Wendell Holmes (veure aquesta entrada del blog de 21/12/23) van morir abans que el progrés científic els hi donés la raó.

A mitjans del segle XIX, comencen a assajar-se procediments per disminuir la taxa d’infeccions operatòries, com la de rentar la ferida amb aigua calenta o aigua tèbia, o assecar les ferides amb una corrent d’aire. La decisió més encertada la prengué Thomas Anderson (1819 – 1874), catedràtic de química de la Universitat de Glasgow, que encarregà a un metge assistent, Joseph Lister, que llegís els articles de Pasteur sobre putrefacció i fermentació. Lister queda convençut que la supuració de les ferides era el mateix que la putrefacció de les substàncies orgàniques i tot era causat per germens (Fig.2).

Decideix aplicar àcid carbòlic sobre les ferides, inspirat per l’ús de l’àcid carbòlic en els prats pròxims a la ciutat de Carlisle, on s’havia eliminat l’olor de putrefacció .

Ho feu per primer cop el 1865 en una fractura oberta aplicant cotó impregnat amb àcid carbòlic sobre la ferida perquè es fes una crosta antisèptica. Malauradament va fallar perquè el quart dia va caure la crosta. A continuació, va assajar cobrir la ferida amb una tela impregnada d’àcid carbòlic, però també va fallar perquè el carbòlic s’evaporava massa ràpidament per poder fer efecte. El resultat va millorar cobrint l’àcid carbòlic amb un paper de cera.

En els següents tres anys, Lister va anar millorant la tècnica d’aplicació de l’antisèptic fins adonar-se que els germens no contaminen només en l’aire, sinó que tenen una gran ubiqüitat.

Per aquesta raó, Lister incorpora en la higiene quirúrgica el rentat de les mans del cirurgià i de l’instrumental quirúrgic. A partir de 1870, incorpora els guants i les bates estèrils. També a partir d’aquesta data, Lister utilitza un esprai d’àcid carbòlic sobre la ferida operatòria durant l’acte quirúrgic per evitar la presència de germens al voltant de la ferida (Fig.3).

El mètode antisèptic de Lister amb el vaporitzador d’àcid carbòlic fou seguit per cirurgians a tot Europa. Alguns estudis fets per altres cirurgians demostren la bondat del mètode de Lister. Un estudi d’August Socin (1837 – 1899) demostra superioritat del mètode de Lister respecte altres tractaments en dos grups de 20 malalts.

Emil Burckhardt (1853 – 1905) publica els resultats que obté a Basilea durant els últims 10 anys, en el que ha comprovat una disminució de la taxa de mortalitat de 43,7 % a 11,5 % en cas d’amputació, de 52,7 % a 10 % en fractures obertes i de 77,67 % a 11,5 % en operats d’hèrnia.

Els cirurgians alemanys foren els més entusiastes en l’aplicació del mètode de Lister, especialment Richard von Volkmann a Halle, i Nussbaum o von Langenbeck a Berlin.

Referències

S. Sabbatani et al. The long and dramatic history of surgical infections. Arch. Med., 2016; 8; 6.