Cannon fou el gran fisiòleg del segle XX. Fou radiòleg, endocrinòleg i neurofisiòleg (Fig.1). Tingué deixebles arreu del món, i concretament de Catalunya, com Rossend Carrasco i Formiguera, Manuel Dalmau, i Jaume Pi-Sunyer Bayo, que feu una estada al seu servei de Harvard. Posteriorment al seu aprenentatge amb Cannon, Carrasco treballarà amb la insulina (veure aquesta entrada del blog de 5/3/21). També tingué contactes amb els metges espanyols Gregorio Marañón i Juan Negrín.

Cannon fou un admirador de la República, en defensa de la qual recaptà diners als Estats Units, a través del Medical Bureau to Aid Spanish Democracy, creat el mes d’octubre de 1936, del que n’era el president, aportant diners per ambulàncies, medicines i metges.

Va ser un home de moral íntegra i tarannà liberal, que tingué un compromís contra el feixisme i donà suport al republicanisme espanyol. Al final de la seva vida, publicà un llibre autobiogràfic “The way of an investigator” (1945) (Fig.2).

Fou un dels més destacats fisiòlegs dels Estats Units, deixeble del primer professor de Fisiologia que hi hagué en aquest país, Henry Pickering Bowditch (Fig.3), catedràtic i degà de la Universitat de Harvard.

Cannon i Albert Moser es presentaren a Bowditch quan eren estudiants de medicina, oferint-se a fer un projecte de recerca. Bowditch els hi proposà estudiar com es podrien aplicar els Rx recentment descoberts .

Cannon i Moser estudien fluoroscòpicament el procés de la deglució i demostren que la motricitat digestiva es fa a través d’ones peristàltiques, i que es poden analitzar els factors interns i externs que influeixen en aquest procés.

El 1911, recopila els seus treballs de recerca sobre la influència dels factors emocionals en la mobilitat gastrointestinal en el llibre ”The mechanical factors of digestion” que es converteix en un clàssic de la Radiologia digestiva (Fig. 4).

Durant la Primera Guerra Mundial, va a Europa. És un dels científics americans de Harvard que estudien el xoc traumàtic i, el 1923, publica “Traumatic shock”, l’experiència acumulada d’aquests estudis (Fig.5).

Després de la guerra, estudia el sistema nerviós autònom. Cannon tenia una gran habilitat quirúrgica que li permetia fer estudis sofisticats sobre la fisiologia del sistema nerviós autònom i els òrgans de secreció interna.

Quan tenia 59 anys i en portava 23 sense exposició als Rx, li apareix una micosi fungoide, que no li impedeix treballar malgrat que tenia una simptomatologia molt limitadora que li dura 14 anys, fins que va morir.

Era un mestre brillant i acollidor que rebia afectuosament els metges que anaven al seu laboratori a formar-se. El principal deixeble espanyol de Cannon va ser Rossend Carrasco Formiguera (1892 – 1990), que treballà a Harvard entre juny de 1921 i agost de 1922, amb una beca de la Mancomunitat de Catalunya.

Va ser nomenat doctor honoris causa de diverses universitats europees, com Madrid i Barcelona.

Referències

AE Buzzi. William B. Cannon: pioner i màrtir de la radiologia. Rev.Argent. Radiol., 2013; 77 (1):63 – 70.

M.Marco. España en la vida y obra de Walter Cannon (1871 – 1945). Neurosciences and History, 2014;2 (4): 132 -139.