La malignitat de les guerres no es manifesta únicament durant els combats entre dos exèrcits en lluita, sinó durant molts anys després. Encara hi ha llocs on s’acumulen tones de projectils, armament destruït, restes de construccions defensives, de la Primera i Segona Guerra Mundial, que limiten l’espai que hauria d’estar dedicat a treball agrícola (Fig.1).

El perill d’aquestes restes és degut sobre tot als projectils que no van explotar i que poden causar un dany als pagesos que, amb els seus estris de treball agrícola com tractor, arada de llaurar, o aixada, percudeixin involuntàriament sobre algun explosiu que estigués parcialment enterrat en el que va ser un front de guerra i ara torna a ser un camp de conreu (Fig.2).

S’ha de tenir en compte que aproximadament un 30% dels explosius en una guerra d’aquest segle no ha arribat a explotar quan ha estat disparat, però conserva la càrrega explosiva latent durant molt temps.

També estan en perill els artificiers als que s’encarrega de desmuntar l’explosiu perquè no pugui explotar. Un altre risc del material bèl·lic que queda en el camp de batalla és la possible contaminació del sòl per metalls, com el plom, o altres minerals que poden ser tòxics de plantacions de diferents tipus de cereals.

De qui hauria de ser la responsabilitat d’eliminar tota la ferralla que queda en terrenys que han sigut un front de guerra? Qui ha d’enterrar els cadàvers abandonats? Segurament el país que va ser vencedor, però no crec que s’apliquin sancions als que no compleixen amb aquesta obligació. Seria lògic compartir aquesta responsabilitat entre tots els que han estat en guerra.

Els camps de batalla són molt freqüentats quan s’ha declarat el final dels combats, potser el final de la guerra. Aquestes visites adopten el patró d’onades successives, d’un tipus de gent distinta en cadascuna d’elles, i per finalitats també diverses.

Hi ha relats de soldats que van passar dies en el lloc on va haver-hi un camp de batalla a causa d’una ferida que no els permetia la motilitat, que havien d’esperar que algun dels seus el vingués a recollir, i explicaren la por que van passar per si arribava gent de l’altre bàndol, enemics seus, que els poguessin matar.

Els camps de batalla són visitats per grups de gent que van a buscar objectes diversos. Els primers són els propis soldats del bàndol guanyador per tractar de salvar els ferits i també per recuperar armes de foc i objectes de valor dels ferits i dels morts, que havien quedat en el camp de batalla, com rellotges, portacigarrets, medalles… (Fig.3).

Quan els militars ja han desaparegut, arriben habitants de localitats properes per veure què es poden endur. Més tard apareixen els saquejadors organitzats per apropiar-se de dents d’or o fins i tot de dents blanques normals, que es valoraven per fer dentadures postisses.

Finalment es procedia a l’enterrament o a la cremació, per prevenir epidèmies. També participen eficaçment en aquesta eliminació de la matèria orgànica els animals carnívors en llibertat de la zona, com llops, corbs, voltors…

En el curs d’aquests processos d’eliminació de restes humanes, es va comprovar que els cossos dels morts eren una font excepcional de fertilitzant.

Els darrers netejadors dels camps de batalla són els caçadors de records, gent morbosa que aprecia objectes, a vegades en mal estat de conservació, que evoquen situacions dramàtiques. Entre els caçadors de records hi ha un subgrup que és el que fa negoci d’aquests objectes trobats. Són els col·leccionistes.

L’eliminació de les restes d’un conflicte militar hauria de ser responsabilitat dels estats, tant dels guanyadors, com dels perdedors, però veig difícil que es trobin acords, i possiblement una organització internacional, de caràcter supranacional s’haurà de establir perquè vetlli per aquesta situació, molt més important del que molts poden pensar.