Durant la seva estada com a presoner a l’illa de Santa Helena, el metge de Napoleó va ser Francesco Antommarchi, un jove cors que va ser escollit per la família de l’emperador (veure aquesta entrada del blog de 25/5/22), descontenta amb l’atenció que li prestaven els metges britànics assignats pel governador de l’illa, responsable exclusiu del presoner.

Sembla que la joventut i la falta d’experiència del Dr. Antommarchi, podrien explicar que la seva pràctica mèdica hagi estat criticada com poc experta.

En aquesta entrada, voldria parlar dels dos metges britànics que es van ocupar durant un temps de la salut de Napoleó a Santa Helena. El que va ser metge durant més temps fou l’irlandès Barry O’Meara (1783 – 1836). Havia estudiat medicina al Trinity College de Dublin i, l’any 1804, superat l’examen del Royal College of Physicians, fet que l’autoritzava a exercir. S’incorpora al Regiment d’Infanteria nº62 i té un inici de vida militar una mica frustrant. El vaixell del seu primer viatge, que havia d’arribar a les Índies Occidentals, és frenat per un huracà que els obliga a retornar a Anglaterra, on s’ha de quedar un temps, sense feina i amb només mig salari. Obté permís per fer una estada al St Bartholomew’s Hospital l’any 1805. El 1806, es desplaça a Egipte amb el seu regiment per socórrer la guarnició britànica assetjada a Alexandria per Napoleó i repatriar els assetjats.

El 1808, viatja a Malta. El 1815, és el cirurgià principal del HMS Bellerophon, quan capturen Napoleó a La Rochelle, després de la batalla de Waterloo, i és traslladat a Santa Helena. O’Meara es quedarà a Santa Helena, nomenat metge de Napoleó (Fig.1), potser perquè O’Meara parlava anglès i francès, el que facilitava el contacte metge-malalt.

Hi ha un conflicte entre el governador de Santa Helena, sir Henry Lowe, que és un home amb mal caràcter, neuròtic, inestable, que acomiada O’Meara el juliol de 1818, contra la voluntat de Napoleó, acusant-lo de que no li fa cas, a ell, el governador, perquè no obté informació d’utilitat militar del pres. O’Meara ha de tornar a la Gran Bretanya.

És obligat mencionar que ni el governador, ni O’Meara, tenien consciència de la importància de la malaltia de Napoleó, que més endavant el va matar el 1821. L’autòpsia va demostrar que era un càncer d’estómac (veure aquesta entrada del blog de 16/1/24). Tant un com l’altre estaven convençuts de la hipocondria del pres, degut a les seves circumstàncies personals.

A la seva tornada a la metròpoli, O’Meara publica les converses que va mantenir amb Napoleó i les seves pròpies vivències (Figs.2 i 3).

El Dr. Barry O’Meara fou substituït per Archibald Arnott (1772 – 1855), que era cirurgià del regiment d’infanteria nº20.

Havia ingressat a l’exercit britànic el 1795 i promogut a cirurgià el 1799. Els anys següents els passa en destins al Mediterrani: Malta, Sicília, i Calàbria. Participa en les batalla de Maida i La Corunya. El 1812, Arnott forma part de l’exèrcit del Duc de Wellington en les seves campanyes del final de la guerra, com la victòria de Vitòria, la dels Pirineus i a I’Índia.

Arnott arriba a la residència de Napoleó a Santa Helena, i el visitar per primera vegada el 21 d’abril de 1821 (Fig.5). És el metge en qui més confiança tingué l’emperador, que passa molts dies al llit, cansat pels esforços de vomitar, que Arnott li combatia amb opi. Estableix unes relacions cordials amb l’emperador fins a la mort d’aquest el 5 de maig de 1821 (Fig.6).

Arnott assisteix a l’examen post-mortem de Napoleó i, al cap de poc temps de la mort de l’emperador, publica una recopilació d’anècdotes, igual que havia fet O’Meara: “Account of the last illness, Decease, and Post-mortem appearances of Napoleon” el 1822.

Referències

JB Wilson. Dr. Archibald Arnott: Surgeon to the 20^th Foot and Physician to Napoleon. Br Med J., 1975; 3: 293- 295.