Ignacio María Ruiz de Luzuriaga (1763 – 1822) fou un metge basc, nascut a Villaro, un poble de Biscaia, fill d’un destacat metge de la societat basca, molt interessat en difondre la variolització a les províncies basques. Les primeres inoculacions les va efectuar el 1770.

El jove Luzuriaga va adquirir el desig de ser metge i també de lluitar contra la verola quan era petit, influït segurament pel seu pare. Va estudiar amb beques la carrera de medicina a Paris, de 1780 a 1784, on tingué de mestres el cirurgià Pierre-Joseph Desault i el psiquiatre Philippe Pinel, entre altres. Amplia després estudis a la Universitat d’Edimburg, entre 1785 i 1787, on és deixeble de William Cullen i John Hunter.

A la seva tornada a Espanya, als 26 anys, amb el títol de metge graduat a la universitat de Paris, és admès com a membre de l’Acadèmia de Medicina, on hi està un bon nombre d’anys (de 1790 a 1807), ocupant càrrecs cada cop de més responsabilitat. Primer el de secretari, més tard de secretari de correspondència estrangera i finalment de vicepresident. Des d’aquests càrrecs es converteix en assessor per la presa de decisions del govern en temes de sanitat (Fig.2).

Un exemple del criteri de Luzuriaga és la valoració positiva de les variolitzacions per prevenir la verola efectuades per Timoteo O’Scanlan, a Galícia. O’Scanlan era un metge irlandès, radicat a Espanya, amb gran influència a Galícia (veure aquesta entrada del blog de 19/3/24).

Durant els anys de l’ocupació espanyola per les tropes napoleòniques, Luzuriaga va passar d’una posició espanyolista, favorable a la monarquia espanyola empresonada per Napoleó a Hendaia, a una posició afrancesada que després de la caiguda del govern napoleònic el va fer caure en desgràcia. Luzuriaga es veu forçat a renunciar al protagonisme científic que havia tingut.

Durant els primers anys del segle XX, quan s’inicia la vacunació de la verola per Jenner al Regne Unit el 1796, Colon a Paris el 1800, i Piguillem a Puigcerdà el desembre de 1800, Luzuriaga, que ha rebut vacuna de Piguillem, fomenta des de 1801 la vacunació a les regions del centre d’Espanya, enviant pus vacunal a amics seus de diverses ciutats, iniciant així la protecció en front la verola.

També és Luzuriaga l’àrbitre per determinar si a Espanya hi ha races de vaques que poden contagiar-se de la verola, i al seu temps esdevenir material que proporcioni vacuna. En cap dels informes de metges que suggerien que tenien vaques vacciníferes es va confirmar aquest fet.

Luzuriaga fou sobre tot un higienista públic, més que no pas un clínic. A més de la seva dedicació a la vacuna de la verola, es va preocupar de determinar la toxicitat de certes pràctiques laborals, que causaven saturnisme, la higiene de les presons i també la higiene naval, amb obra pròpia i traducció d’obres d’altres autors.

Luzuriaga sempre tingué un gran prestigi i consideració en el món científic espanyol, com reflecteix l’obra fúnebre del seu biògraf Francisco Fabra (Fig.3).

Referències

J. Tuells, JL Duro e I. Díez-Delgado. Anotaciones a la biografía de Ignacio María Ruiz de Luzuriaga (1763 – 1822), el inicio de las vacunaciones contra viruela. Vacunas, 2012; 1 (3):128 -132.