Es deien afrancesats els que, durant la Guerra de la Independència, tingueren diferents graus de col·laboracionisme amb els invasors, durant el mandat del rei Josep I Bonaparte. Acabada la Guerra del Francès, com se n’hi deia a Catalunya de la Guerra de la Independència, també es deien afrancesats als que demostraven, sense inhibició, simpatia cap els francesos, manifestant que governaven millor que els espanyols.

Sense pretendre que sigui una classificació ortodoxa, podríem dir que els afrancesats es dividien en afrancesats ideològics, que voldrien regenerar Espanya, afrancesats col·laboracionistes, generalment funcionaris, i afrancesats oportunistes, que esperaven treure’n algun benefici. El terme afrancesat era clarament pejoratiu, quan l’utilitzava la població espanyolista o patriota del nostre país durant el segle XIX.

Ser afrancesat va ser, durant algunes parts del segle XIX, un delicte que era pagat amb l’exili o la presó. La militància antifrancesa va ser liderada sobretot per l’Església catòlica, que encara conservava la Inquisició com un ariet contra els heretges. Certs comportaments dels revolucionaris durant la Revolució Francesa  eren molt mal vistos, especialment els assassinats, i justificava per alguns considerar que tot allò francès tenia una connotació negativa.

A les classes populars espanyoles els hi era difícil de comprendre els afrancesats, ja que els francesos eren considerats tradicionalment uns enemics. Van guanyar als espanyols en la batalla de Trafalgar, havien sigut els enemics de l’exèrcit espanyol durant la Guerra de la Independència, i tenien els reis d’Espanya, retinguts segons uns o empresonats segons altres, a Hendaia.
Amb els ulls d’avui, potser es veurien els afrancesats més com a lliberals o progressistes, que no pas com a francòfils, i desentonarien menys en un ambient més obert que no pas el del segle XIX.

Un gran nombre d’afrancesats, que havien ocupat càrrecs a l’Administració als inicis de l’ocupació francesa, van haver d’exiliar-se el 1814 fugint d’Espanya, juntament amb l’exèrcit francès derrotat. Un exemple d’aquest tipus d’afrancesat és el d’Antoni de Gimbernat (Fig.1), que no va marxar perquè ja era un home gran i perquè no tenia consciència d’haver fet cap cosa mal feta, però es va quedar sense feina i sense el respecte professional que havia tingut tota la seva vida degut a l’acusació d’afrancesat.

Altres grups d’espanyols, alguns dels quals també poden considerar-se afrancesats, son els espanyols amb sentiments polítics de caràcter lliberal i amb criteri partidari del progressisme, de la meritocràcia, que han d’exiliar-se a França o Anglaterra durant del segle XIX en funció dels canvis polítics. Marxen del país quan dominen els absolutistes i perden els lliberals. Alguns tornen a Espanya en les breus etapes en que al govern influeixen els lliberals.

Hi ha pocs estudis sobre l’extensió del sentiment afrancesat a Espanya després de la Guerra del Francès, ni de si n’hi havia més a Catalunya que a la resta d’Espanya, però a Espanya no ha interessat mai fer reflexions de perquè som mal vistos en alguns països ni de la responsabilitat del nostre país en els fets negatius que li han succeït al llarg de la història. Alguns, però pocs, llibres examinen aquesta qüestió i tenen força interès (Fig.2).