La lectura d’un text de la col·lecció Medicina e Historia, que editava fa anys la Fundació Uriach SA, dedicat a glossar la figura del professor Francesc Ferrer Solervicens, m’ha evocat els comentaris sempre elogiosos que el meu pare feia d’aquest catedràtic, que li va donar classe de Patologia Mèdica quan era estudiant de medicina abans de la Guerra Civil.

El text de Medicina e Historia correspon al treball de fi de carrera que va escriure el 1960 un alumne, el Dr. Dario Novoa Montero, per entregar a la càtedra d’Història de la Medicina. El Dr. Ferrer ja feia 17 anys que era mort i per tant l’autor de la biografia no l’havia conegut, però es va documentar entrevistant gent que sí l’havia conegut.

La biografia de Ferrer Solervicens és simple: treball, treball i treball. Natural d’Artés, poble vora Manresa (Fig.1), va estudiar medicina a Barcelona i al principi es va dedicar especialment a l’Anatomia patològica, motiu pel qual va anar a Saragossa a la càtedra d’Histologia i Anatomia patològica, després de guanyar l’oposició corresponent a professor auxiliar. Està a Saragossa fins el 1915, quan torna a Barcelona perquè es vol dedicar a la clínica a la càtedra del Dr. Martín Vallejo (Fig.2).

Quan porta tres anys a la càtedra de patologia mèdica, ha de substituir el catedràtic, per defunció d’aquest. La substitució dura 8 anys, de 1918 fins el 1926, quan es convoquen oposicions, i Ferrer aconsegueix guanyar-les.

Ferrer és un bon mestre, dedicat exclusivament a la càtedra, amb una producció acadèmica força activa en forma d’observacions clíniques publicades en revistes locals.

Els dies eren monòtons per Ferrer. Arribava a les 9 del matí i feia la història i l’exploració dels malalts que havien ingressat aquella nit. Després preparava la classe, que donava diàriament d’una a dues, i buscava els malalts que presentaria aquell matí. Abans de classe, passava visita amb els metges i interns del servei. A la tarda, passava consulta als malalts particulars que visitava en el seu domicili.

El Dr. Ferrer era un home entregat a la medicina, a l’hospital i a la docència. El seu ascetisme personal es relacionava amb el seu aspecte físic, alt i prim. Els alumnes se’n fiaven d’ell com a mestre. Es preparava les classes, l’ensenyament era molt clínic i fàcil de seguir. Tots se sentien satisfets amb el que aprenien. Van ser metges col·laboradors de la seva càtedra Agustí Pedro Pons, Josep Alsina Bofill, Joan Codina i Altés, Joan Sanllehí i Gambús, Modesto González Ribas, Joan Sala Roig, i Josep Vives i Mañé.

El seu deixeble favorit era el Màximo Soriano, que després el va succeir a la càtedra.