Fernando Vidal va ser un home que tingué un gran prestigi professional, molt valorat pels seus companys, i especialment pels metges joves als que havia format. També pels companys que havien treballat sota les seves ordres en el servei d’Anestesiologia de l’Hospital Germans Trias i Pujol, del que en va ser cap durant força anys, i on va poder exercir la seva capacitat de manar sense imposar, sinó estimulant i convencent als que havien de ser manats. Igualment pels cirurgians que operaven malalts anestesiats pel Fernando, i tenien la confiança de que tot aniria bé.

Tenia un gran prestigi perquè era molt competent en la seva feina, i perquè transmetia seguretat, i tenia una actitud amistosa i una gran disponibilitat per ajudar.

Jo el vaig tractar bastant, perquè era el seu consultor hepatològic. El Fernando tenia una anomalia bioquímica de les proves hepàtiques que no s’associava a manifestacions de malaltia, però el tenia molt preocupat. Em venia a veure algunes tardes a la meva consulta de la Clínica de Ntra. Sra. del Pilar, on ell era el cap dels serveis d’Anestèsia, i xerràvem una estona, moments que ens devien complaure als dos, perquè les converses tenien força continuïtat.

Una de les coses de que parlàvem era de futbol, ja que en Fernando havia sigut de jove un excel·lent futbolista, però afortunadament per la medicina catalana va escollir ser metge i deixar el futbol professional.

Fa 26 anys que en Fernando Vidal va morir, quan estava al màxim del seu prestigi, prestigi que havia aconseguit força de pressa. Només tenia 55 anys, però com passa en el nostre país, quan un mor, sol ser ràpidament oblidat (veure aquesta entrada del blog de 10/4/24).

Penso que és de justícia dedicar-li un record, però no el record d’un moment, sinó un record persistent. Jo crec que molta gent està en deute amb en Fernando, i el país també està en deute amb ell. En Fernando va venir de Múrcia, es va quedar aquí i va servir a Catalunya. Demano un record permanent per agrair la seva actuació tan eficaç amb la introducció de les Clíniques del dolor (veure aquesta entrada del blog de 12/4/23). No es podria posar el nom del Fernando Vidal sota el nom “Clínica del dolor” en els rètols de la porta de les diferents clíniques del dolor que hi ha als hospitals de Catalunya, perquè s’associï el nom del Fernando amb aquest tipus de dispositiu hospitalari? No podria ser la Societat Catalana d’Anestesiologia la que impulsi aquesta iniciativa? No es podria instituir el premi Fernando Vidal al resident d’Anestèsia més distingit al final de la residència?

Segur que amb una estona de pensar-hi trobaríem més idees per mantenir el record del Fernando. Hi ha molts hospitals que estan en deute amb ell. Segurament en totes les estades del Fernando en els hospitals de Catalunya va donar més que no pas va rebre. Jo coneixia prou al Fernando per gosar fer aquesta afirmació.

Voldria acabar aquest escrit sobre el Fernando Vidal, home bo i metge brillant, agraint al meu amic JL Aguilar, anestesiòleg català resident a Mallorca, amic també del Fernando, que m’ha suggerit recordar al Fernando Vidal en aquest blog (Fig.2). Aprofito per demanar-li que m’ajudi en aquesta campanya que comencem avui per reivindicar el Fernando Vidal com a gran anestesiòleg, que no hauria de ser oblidat.

Referències

A. Montero, C. Hervás. Fernando Vidal López. Pioner en el tractament del dolor a Catalunya. Annals de Medicina, 2000; 83: 161-163.