Les guerres napoleòniques son aquelles en les que hi participa l’exèrcit de Napoleó. Son pràcticament totes les que van succeir al principi del segle XIX. En aquests anys, es van produir canvis en les estratègies militars determinades per la gran capacitat de Napoleó Bonaparte de dirigir i fer combatre un exèrcit.

Abans de Napoleó, l’ofici de cirurgià militar tenia molt poc prestigi, per això els exèrcits no podien contractar els millors. La feina era molt exigent, ocupava moltes hores, hi havia molt risc que et matessin i el salari era modest.

Durant els anys de les guerres napoleòniques per tot Europa, aquest judici sobre els cirurgians militar canvià gràcies a l’enginy i l’habilitat quirúrgica dels metges militars de l’exèrcit napoleònic, particularment de Dominique Larrey (Fig.1), Pierre-François Percy (Fig.2), i René-Nicolas Desgenettes (Fig.3), als qui hem dedicat una entrada en aquest blog.

Larrey va ser considerat el pare de la medicina militar moderna. Després de llicenciar-se, es va passar sis mesos embarcat en un vaixell que protegia la flota pesquera francesa de Terranova, però no es va acostumar a la vida al mar i va buscar-se una feina a Paris.

Als 28 anys, ja té fama com a cirurgià i acaba de descriure un invent, les seves ambulàncies lleugeres o ambulàncies voladores (veure aquesta entrada del blog de 4/5/21).

Entre 1796 i 1797, participa en la campanya d’Itàlia, i de 1798 a 1801 en la d’Egipte. El 1807, és el cirurgià en cap de l’Hôpital de la Garde. Passa un any a Espanya i torna a Paris el 1809. Després de Waterloo on va ser capturat i després alliberat, es jubila als 72 anys i mor als 76.

Larrey era partidari d’efectuar les amputacions aviat després d’una lesió oberta en una extremitat. Eren més fàcils de fer i més segures pel malalt, ja que perdien menys sang i s’infectaven menys. Va fer interessants aportacions en cirurgia vascular. I va implementar les mesures higièniques.

Larrey va ser l’impulsor d’un canvi en el modus operandi dels cirurgians francesos. El primer canvi que es va produir va ser actuar medicament de manera precoç en els ferits quan estan en la primera línia de front. El trasllat a la rereguarda havia de fer-se després de rebre els primers auxilis, incloent l’amputació d’una extremitat si estigués indicada, en el mateix lloc on estava el ferit (Fig.4).

Els militars ferits de l’exèrcit napoleònic eren traslladats a l’hospital de rereguarda una ambulància volant, tirada per cavalls. Les parets i el terra estaven encoixinats i el matalàs podia servir de taula operatòria.

Les primeres accions quirúrgiques no havien d’esperar que s’acabés la batalla, per evitar patiment als ferits, evitar l’empitjorament de la situació si no s’aplicaven les mesures terapèutiques com abans possible i per impedir que els ferits fossin robats i assassinats en el mateix camp de batalla pels habitants locals.

Percy va crear un cos d’auxiliars sanitaris encarregats de recollir els ferits i prodigar els primers auxilis. L’atenció ràpida dels ferits, amb la cirurgia en el lloc on els soldats son ferits o transportats ràpidament amb ambulàncies volants, determinava una reducció de la mortalitat en les guerres del segle XIX del 32 % (veure aquesta entrada del blog de 19/12/22).

En els primers anys del segle XIX, la patologia dels soldats que estaven en el front era bàsicament ferides per armes de foc, malalties, com el beri-beri i l’escorbut causades per les mancances dietètiques, i les malalties infeccioses com febre tifoide i tifus exantemàtic.

La qualitat dels cirurgians militars a l’Espanya del segle XIX era bona gràcies als Col·legis de Cirurgia creats per Pere Virgili per formar cirurgians. El primer a Cadis, el 1748, i després a Barcelona (1760), Madrid (1787), i Burgos (1799), que tenien un bon nivell pedagògic, però no hi hagueren cirurgians com els francesos que hem mencionat.