Es tracta de dos termes per designar l’ajuda que rep el metge de capçalera per part de metges amb més experiència i prestigi. Quan l’ajuda és d’un sol metge, se’n diu consulta mèdica. El consultat, o consultor, es desplaça a casa del malalt per donar las seva opinió, generalment pronòstica, sobre el cas (Fig.1). Quan es tracta de la reunió a casa d’un malalt de diversos metges convocats pel seu metge de capçalera, quan es veu perdut o no sap explicar un pronòstic desfavorable a la família del malalt, se n’hi diu junta de metges.

Aquests procediments van existir des de la segona meitat del segle XIX fins els anys seixanta del segle XX. Les consultes mèdiques eren relativament freqüents i es deia que el professor Pedro Pons, que era el consultor preferit dels metges i de la societat barcelonina, tenia a casa seva un mapa de Catalunya amb agulles que tenien un cap de color, per facilitar la seva localització, amb les que marcava la localitat on el metge del poble el cridava per fer una consulta.

Les consultes tranquil·litzaven tant el metge que la sol·licitava com la família del malalt. Així tots pensaven que havien fet tot el possible en el seu benefici.

En general, durant l’estona que es quedaven sols el metge de capçalera i el consultor, aquest s’assabentava del que li havia passat al malalt i d’alguna particularitat, per anar després a donar el seu parer a la família (Fig.2). Sempre començava l’exposició del consultor explicant que el metge de capçalera havia actuat molt bé i havia encertat el diagnòstic i el pronòstic. Ell no podia fer altre cosa que coincidir amb el capçalera. A vegades suggeria incloure algun medicament nou i donava el seu pronòstic, habitualment no gaire diferent del que havia dit el metge de capçalera.

Això era molt valorat per la societat. El que més admirava la gent és que el metge endevinés quan moriria el malalt. Encertar el pronòstic donava credibilitat al metge i era molt apreciat. Es deia que Pedro Pons era qui feia els pronòstics més ajustats.

Les juntes de metges eren com les consultes, però amb més persones, perquè eren més de dos els consultats (Fig.3). La justificació de les juntes era que, si més eren els que hi pensaven, més probable seria que algun trobés una bona solució pel malalt.

A l’igual que en les consultes, els assistents es limitaven a dir que el metge que els havia convocat era molt bon metge i ratificaven la seva actuació amb el malalt.

Aquestes fórmules assistencials han anat desapareixent, en part perquè l’assistència domiciliària en malalts molt greus és poc freqüent. La majoria de malalts son hospitalitzats en aproximar-se a l’etapa terminal. Els hospitals no generen mala opinió per part de la gent. Els que son seguits a casa disposem del PADES, sistema d’atenció a domicili de malats terminals amb trastorns dolorosos.