A Catalunya, i segurament a Espanya, tenim un sistema retributiu molt rígid on el salari dels metges és fix, comú en tot el sistema, independentment de que es tracti de l’hàbitat rural o urbà, de professionals adscrits en un barri benestant o obrer.

Quan la instauració del sistema de salut de la Generalitat de Catalunya l’any 1981, els metges de Primària cobraven un tant per cartilla. Era la mateixa quantitat si la cartilla tenia un beneficiari o en tenia una dotzena, fet que era clarament una cosa poc raonable. La Reforma de l’atenció primària, que es va començar a l’INSALUD l’any 1985 i a Catalunya la va fer el Dr. Laporte l’any 1986, va consistir en que els metges d’Atenció primària cobressin un salari i no per cartilles (Fig.1).

Els motius van ser diversos, per una banda els metges d’hospital cobraven un salari, per altre banda el PSOE (a Madrid) va sostenir que els metges eren treballadors i per tant assalariats. Semblava més lògic que el sistema anterior, però no tenia en compte els mèrits ni la qualitat de la feina. Vaja que no tenia cap sistema d’incentivació. Des de llavors, no hi ha hagut cap modificació del regim retributiu dels metges.

Entre les característiques que té la prestació de serveis mèdics en l’Atenció Primària a Catalunya, hi ha el dret del ciutadà de sol·licitar canvi de metge, si considera que el que té assignat no li ofereix el grau de satisfacció o confiança que voldria. A més, té el dret d’escollir un altre metge que li ofereixi aquest grau de confort que precisa.

La transferència de malalts de la “quota” d’un metge a la d’un altre pot determinar efectes perversos si aquest canvi no comporta influència en la retribució.

En una anàlisi simple veiem la primera conseqüència de no aplicar canvis en la retribució: els metges més simpàtics o amb més habilitat de comunicació acabaran sent els escollits per més malalts, i tindran més feina, mentre que els metges més sorruts, o més silenciosos o menys amables en tindran menys. Si el salari és el mateix, queda clar que els bons metges queden perjudicats, i els menys bons queden gratificats. Diríem que els diners per malalt son menys en els bons metges i més en els menys bons. Una injustícia.

Només per aquesta causa hauria de quedar desqualificat el nostre sistema retributiu dels metges d’Atenció Primària, perquè es injust.

Ignoro en quina mesura aquest fet és la causa de la proporció tan elevada de metges i de metgesses dels CAPs que estan enfadats (Fig.2) i presenten manifestacions clíniques de burnout (Fig.3). És probable que el maltractament que van sentir quan patien en els anys de la pandèmia de COVID hagi jugat un paper fonamental en la des-motivació dels metges d’Atenció Primària.

És per a mi realment sorprenent que en una situació professional estressant, en la que hi ha més feina i és més perillosa, com demostra una mortalitat de metges elevada, l’Administració considerés que ja era prou compensació del sobre-esforç que feien els metges i les infermeres, els aplaudiments a les 8 del vespre.

Des de llavors, molts ciutadans de Catalunya, de llocs diversos, de condició social també diversa m’han comentat el deteriorament dels CAPs, que malgrat ofereixen un servei digne, veuen que els metges han perdut aquell component d’entusiasme i il·lusió per treballar amb força, autonomia i amb capacitat d’aplicar el sistema de relació metge – malalt que creien més profitós i confortable per les dues parts.

Em sorprèn que a les nostres autoritats sanitàries els preocupi tan poc el que cobren els metges de la sanitat pública, i que pensin que el sector no necessita d’incentius ni de reconeixement dels mèrits.