Les ceràmiques pintades pertanyen molt especialment a l’art popular valencià, on es denominen amb el nom genèric de Taulelleria, paraula que ve de taulell, que al país valencià significa rajola de València o rajola vidriada. A Catalunya, taulell es refereix a la fusta estreta i llarga que hi ha a les botigues i als bars, on es posa el gènere que es vol mostrar als clients o on es posen les begudes que se serveixen als clients del bar.

La taulelleria valenciana va estar especialment de moda els segles XVII, XVIII i XIX, sobretot en plafons devocionals. Les persones interessades en aquest tema poden consultar un llibre (Fig.1) que conté informació àmplia i entenedora.

Jo ignorava fins fa pocs dies que també hi ha exvots de ceràmica valenciana, però fa poc vaig rebre del professor Albert Biete unes fotos de tres exvots que ell havia retratat al Santuari de la Mare de Deu del Castell de Cullera.

Els tres exvots estan dedicats a la verge del Castell, en agraïment per haver salvat als que han fet l’ofrena de l’exvot, segurament gent de Cullera, d’una mort probable.

En un dels exvots (Fig.2), la persona agraïda és un tal Josep Pellicer que estava torejant a la plaça de braus de Cullera i va quedar atrapat entre les dues banyes d’un brau, de manera que no li podia fer cap mal, fora de l’espant que devia tenir. Dos fills van saltar a la plaça per ajudar el pare, col·laborant amb la Verge en salvar la pell d’un pare imprudent.

La segona imatge és la d’un noi atropellat per un carro carregat amb molt pes, que miraculosament no li va fer res, malgrat que tot faria pensar que el noi hauria quedat xafat (Fig.3).

Els accidents de carro eren els més freqüents, especialment en el medi rural, abans d’entrar en el segle XX, quan ja apareixen els automòbils. El carro no requeria cap mena d’aprenentatge per guiar la mula o el cavall, sinó només del sentit comú del conductor i del seu domini de l’animal.

Finalment la tercera imatge mostra la caiguda d’un nen per una escala molt llarga, sense que li passés cap mal, probablement tret de les inevitables contusions. La família, tranquil·la perquè no hi ha hagut cap fractura, fa l’ofrena d’agraïment (Fig.4).

Permetin, amics lectors, que agraeixi el Dr. Biete per haver pensat en mi, en recordar la meva afició als exvots.