Conec en Jordi Bruix des que era estudiant de quart curs de carrera i era intern a la sala de dones de la càtedra del professor Gibert-Queraltó. Devia ser l’any 1975 o 1976. Jo cuidava de la sala d’homes, però també coneixia els alumnes interns de la sala de dones.

El Dr. Rodés, cap del servei d’Hepatologia que ocupava gairebé tots els llits de les dues sales de la Clínica Mèdica C, la d’homes i la de dones, necessitava tenir informació del nivell de competència, i sobretot de l’entusiasme per la medicina, de la capacitat d’empatia i de treball en equip que tenien els interns, per decidir quan acabessin la carrera a quins els hi proposaríem quedar-se a la càtedra, com assistents voluntaris, amb funcions de residents, en una època en que encara no s’havia implantat el sistema MIR.

El Dr. Rodés em cedia aquesta funció i per tant, encara que sigui indirectament, el Dr. Bruix em deu a mi haver-se convertit en hepatòleg. Haver acabat essent un hepatòleg de categoria internacional és mèrit seu, i no meu. Jo només vaig facilitar que es quedés a la càtedra convençut de que tenia molt futur.

Per què el Dr. Rodés i jo no tinguérem dubtes en escollir el Dr. Jordi Bruix per incorporar-lo a la Unitat d’Hepatologia, malgrat que quan era jove era molt iconoclasta i bastant estripat en donar la seva opinió en qualsevol debat intern? Doncs perquè era un gran treballador, perquè tenia capacitat de sacrifici, perquè era generós, i perquè era molt llest i molt imaginatiu.

Modèstia a part, la capacitat del Dr. Rodés i meva per escollir companys de feina que sempre sumaven i mai restaven era notable. Només cal repassar la llista dels membres de la Unitat d’Hepatologia del Clínic per adonar-se’n. Tots van acabar sent primeres figures de l’Hepatologia mundial.

La meva relació amb el Jordi Bruix no ha sigut només laboral, sinó també d’amistat personal. He pogut apreciar sempre el seu escalf, la seva generositat, el seu sentit de l’humor i la seva lleialtat. La jubilació tanca una etapa de la seva vida, que per en Jordi ha sigut d’èxit. Ara en comença una altra, però coneixent el potencial que conserva, no dubto que serà una etapa que també li donarà satisfacció.

En Jordi Bruix és segurament ara, o al menys ho ha estat en aquests darrers 10 anys, la màxima autoritat mundial en carcinoma hepatocel·lular (Fig.1). Ha creat un grup de treball format per clínics entusiastes, radiòlegs i cirurgians, de gran competència, que han publicat un ingent nombre de treballs originals i treballs de revisió, que constitueixen el cos de doctrina acceptat en aquesta malaltia. A més ha tingut l’enginy de formular un sistema de valoració del malalt per quan se’l diagnostica de carcinoma hepatocel·lular que permet establir el pronòstic i establir la recomanació terapèutica més apropiada.

Amb la jubilació del Dr. Bruix, la Dra. Maria Reig és la que substitueix el Jordi en la direcció del Barcelona Clinic Liver Cancer (Fig.2).

La presència del Jordi Bruix era ineludible en qualsevol acte congressual o docent de caràcter internacional sobre carcinoma hepatocel·lular. També ha anat acumulant premis que reconeixen la seva vàlua (Fig.3).

En Jordi ha tingut un comportament de lloca amb els seus col·laboradors i sobretot amb els col·laboradores joves, tant metges com infermeres. Pels que no venen de pagès i llegeixen aquest text, els hi indicaré que lloca és la gallina que té cura dels seus pollets recent sortits de l’ou. Els cuida fins a graus màxims, fet que justifica la devoció que li tenen.

Vaig escriure part d’aquest text pel dia que es va celebrar la jubilació del Jordi al Clínic. Un acte solemne i festiu que va omplir el Paranimf, el dia 9 de juny de 2023. He pensat que m’agradaria que el llegissin també els que no estaven en l’acte formal de comiat, i per això l’he ampliat una mica i l’he adornat amb imatges. Amb aquesta publicació vull manifestar la meva amistat i la meva admiració per una carrera professional tan brillant.

Crec que encara el Dr. Bruix pot aportar moltes idees al coneixement del càncer hepàtic, però si volgués dedicar-se a un altre tema hauríem d’estar contents, perquè atenent la seva capacitat intel·lectual ens aportaria alguna cosa d’utilitat.